La crisi a l’Estat espanyol: l’atur massiu | CRISIS: UNA EXPLICACIÓ MARXISTA (i 7)

La crisi a l’Estat espanyol: l’atur massiu

José Luis Zumaquero

Encara que la crisi actual a l’Estat espanyol li ha estat transmesa pel sistema financer internacional i per la caiguda de les importacions nordamericanes, la realitat és que teníem ja a casa els gèrmens d’una forta crisi, sobre la base d’un model de creixement que ja el 2007 mostrava senyals d’esgotament i que acumulava diversos i importants desequilibris.

Per a començar, la bombolla immobiliària, iniciada els anys 90 degut a la coincidència entre les pèrdues de la borsa i la facilitat i la baratura dels crèdits, junt amb la irracional i regressiva política de foment de la compra de l’habitatge. El creixement de la demanda d’habitatges no s’explicava en absolut per les tendències demogràfiques, si més no en la seua major part, sinó per l’orientació de molts inversors al mercat immobiliari. Això va impulsar un desorbitat creixement dels preus, una bombolla, en definitiva, que més d’hora que tard havia d’esclatar. La conseqüència fou l’afluència de capitals a la construcció i al sector immobiliari, amb el fort augment d’un deute privat (de llars, bancs i empreses relacionades amb la construcció) molt més elevat que a la resta de països del nostre entorn. Esta bombolla va començar a desinflar-se a finals de 2006. a finals del primer trimestre de 2007 es produí una caiguda accelerada en les compravendes d’habitatges que culminà el març de 2008 amb una taxa interanual de caiguda del 38,5 per cent, mentre que la finalització d’habitatges s’accelerava durant 2007, en acabar-se els projectes iniciats el 2005 i el 2006, amb un excés de la producció sobre la demanda que el 2007 arribava als 800.000 habitatges finalitzats i no venuts.

Esta bombolla, promovent l’activitat de la construcció, va dificultar el crèdit a l’activitat industrial, a la investigació i el desenvolupament i a la producció de béns de més densitat tecnològica i més valor afegit, amplificant el retard en la modernització del teixit productiu, reduint la modernització a unes poques grans firmes internacionalitzades. També produí la pèrdua de capacitat competitiva dels béns exportables o sotmesos a la pressió de les importacions. I va augmentar els costos laborals a pesar de l’estancament dels salaris, augment que superava el creixement de la productivitat.

En un primer moment, les conseqüències de la bombolla immobiliària foren un gran increment de l’activitat econòmica i una gran elevació de l’ocupació. I també un gran dèficit exterior, creixent, que arribà al 10 per cent del PIB.

Hem de tenir present que tot això es mantenia a base d’un gran endeutament (com en totes les bombolles, en la creença que els preus mai no podien baixar, els inversors s’endeutaven més i més). Quan el 2008 arribà la crisi mundial, les possibilitats de mantenir el finançament exterior del deute desaparegueren, els fluxos de crèdit es reduiren dràsticament i la càrrega financera associada al deute amenaçà la solvència de bona part d’empreses, llars i bancs, superendeutats en aquelles alçades. La caiguda fou a plom, entrant bruscament en l’ajust inevitable.

Aquí, a diferència d’altres països, la variable quasi única de l’ajust està sent l’ocupació. La nostra taxa d’atur va pel 19 per cent i ja tenim més de 4.000.000 d’aturats. Les previsons per a 2010 parlen d’una taxa d’atur doble que les actuals dels EEUU, Japó, Regne Unit o l’eurozona. Només hem vist taxes semblants a mitjans dels 80 i a mitjans dels 90 i es poden comparar amb les dels EEU el 1932-34 i el 1930 o amb les d’Europa central i oriental després de la caiguda del mur de Berlín. I això, a pesar que el retrocés de l’activitat és inferior que, per exemple, el d’Alemanya, que té una taxa del 8 per cent.

I tots els economistes seriosos preveuen que mantindrem taxes d’atur d’est ordre (com a mínim superiors al 15 per cent) en els propers anys, fins i tot comptant amb una recuperació econòmica que és possible que no estiga a prop.

A l’efecte de la crisi internacional s’afegeixen a l’Estat espanyol els problemes derivats del model de creixement, conduint a llargs períodes d’atur massiu. Una política per a afrontar la crisi hauria de passar per:

-Acabar amb el sector immobiliari com a motor de l’activitat econòmica. Això implica eliminar tots els ajuts a la compra de l’habitatge i fomentar realment l’habitatge de lloguer. A més a més d’obligar les immobiliàries a posar en el mercat de lloguer els habitatges que tenen buits i sense vendre, aixó com obligar els bancs a ficar en el mercat de lloguer els immobles que han embargat. Això, a més a més, milloraria la situació de gran nombre de persones que no pot accedira una vivenda, a pesar que n’hi ha molts centenars de milers de buides.

-Potenciar els sectors amb més productivitat, més densitat tecnològica i amb producció de més valor afegit, entre ells el de les energies renovables-

-Fomentar la I+D+i, tant privada com pública.

-Ampliar i millorar els serveis públics, especialment, però no única, els educatius, afavorint el control popular de la seua gestió.

-Salvaguardar els serveis ambientals que ens ofereix el medi.

-Fomentar el transport públic, especialment ampliant i millorant la xarxa ferroviària.

-Potenciar el sector públic de l’economia.

-Crear una banca pública que competisca amb la privada.

-Ampliació, millora i extensió dels serveis socials i control democràtic de la seua gestió.

-Assegurar a cada ciutadà i ciutadana una renda bàsic universal o bé fer indefinit el subsidi d’atur.

Reformar la fiscalitat, augmentant els impostos directes i fent-los fortament progressius i rebaixant els indirectes.

Naturalment que defensar seriosament això significa topar amb els capitalistes, encara que en abstracte no siga així, ja que a mig termini també se’n poden beneficiar (vegue el cas dels països nòrdics), però, si ho volem defensar, el xoc és inevitable. Hem de tenir en compte, però, que ells estan duent a terme una lluita de classes contra nosaltres, en la qual fins ara no hem fet sinó retrocedir.

Avui per avui, les classes treballadores no estem en condicions d’aconseguir tots estos objectius, però sí que  ens podem plantejar una lluita defensiva per coses com:

-Oposició als acomiadaments, EROs i tancaments.

-Nacionalització, municipalització o socialització, segons els casos, de les empreses que pretenen tancar.

-No a les hores extres. Reducció de la jornada laboral sense reducció salarial. Setmana de 35 hores.

-Subsidi d’atur digne i indefinit.

-Oposició a l’elevació de l’edat de jubilació.

-Defensa i millora d ela protecció social i la seua cobertura progressiva amb els impostos.

-Defensa dels serveis públics i de la seua qualitat. No a les privatitzacions.

-Manteniment, millora i ampliació de l’ensenyament públic-

-Reforma fiscal amb criteris de progressivitat.

Etiquetes: Explicació Marxista, José Luis Zumaquero