La crisi actual | CRISIS: UNA INTERPRETACIÓ MARXISTA (6)

La crisi actual

José Luis Zumaquero

El 2005 aparegueren, amb l’inici del desinflament de la bomobolla immobiliària dels EEUU, els primers signes anunciadors d’una crisi. El 2007,les autoritats reconeixien que la crisi havia arribat. El perill de fallida de diverses empreses financeres va fer intervenir la Reserva Federal (el banc central dels EEUU). La tardor de 2008, la no intervenció en el banc Lehman Brothers permeté la seua fallida, les conseqüències de la qual feren intervenir la Reserva Federal en altres institucions financeres. L’”economia real” prompte va acusar la crisi, els acomiadaments en massa, els tancaments i les peticions d’ajuda al govern sovintejaren. El mateix sistema financer encomanà la crisi a totes les economies.

La crisi hagués pogut començar en qualsevol sector, l’automòbil, per exemple. Hi havia un gran creixement dels preus de diverses primeres matèries, el petroli entre elles, que arribà al rècord dels 150 dòlars/barril (això va ser un dels elements explicatius de les guerres dels Bush). L’especulació solament va exagerar est increment accelerat, com ho mostra que el preu del petroli estiga ara al voltant dels 70 dòlars/barril. L’atur creixia a poc a poc. Ambdós processos eren senyals d’unes taxes de benefici en descens que haguessen portat a una crisi amb independència de les bombolles immobiliària i financera. El que estes van fer va ser, primer, allargar i exagerar el boom i després, provocar una caiguda més forta i més brusca. L’elevació del preu del petroli empenyia cap amunt la composició orgànica del capital, mentre que el creixement de l’atur reduïa la demanda efectiva en el sector productor de béns de consum. Una crisi al mateix temps de superproducció i de subconsum estava cantada.

La crisi financera agreujà la crisi de l’”economia real”, en restringir el crèdit en alt grau, dificultant la inversió fins a posar en perill empreses que haguessen pogut ser rendibles i reduint la demanda de béns de consum. El cercle viciós de la crisi es posà en marxa. I aquí estem, instal·lats en la crisi més greu des de 1929, que també començà amb una crisi financera.

La taxa d’atur es va disparar, el PIB va disminuir per primera vegada en dècades en molts països del centre. La fallida de Lehman Brothers portà els Estats i els bancs centrals a intervenir en suport del sector financer. Els bancs centrals abaixaren fins a mínims els tipus d’interès per a evitar el mal de la deflació. Sectors industrials emblemàtics, com el de l’automòbil, estaven a punt de fer figa. Els Estats van acudir en el seu auxili. Fins i tot hi hagué algunes nacionalitzacions light a base de comprar accions i actius tòxics.

Començà a parlar-se de la fi d’una època. Fins i tot els neoliberals més acèrrims o callaven o s’incorporaven al cor dels demandants d’intervenció estatal. Paul Krugman, un neokeynesià, va rebre l’any passat el premi Nobel d’economia. Sarkozy parlava de refundar el capitalisme.

El balanç, per ara, és la injecció de més d’un bilió d’euros en l’economia privada, més com ajuda als sectors financer, automobilístic i d’altres regits per grans corporacions i d’ajudes al consum que no pas en forma de crèdits a petites i mitjanes empreses i subsidis i serveis per als treballadors. El que temien els Estats era la fallida de l’economia, que hagués pogut suposar la seua pròpia fallida, i no pas tant el sofriment de milions de persones. No veien, a curt termini –i no s’equivocaven- probabilitats d’agitació social perillosa, una altra raó que els hagués pogut dur a intervenir en l’economia, encara que en un sentit menys favorable a les classes capitalistes.

El resultat, per a molts Estats, ha estat un fort endeutament, amb la consegüent reducció dels seus màrgens de maniobra, a no ser que opten per una mesura fins ara tabú, apujar els impostos.

Una altra partida del balanç és l’atur. Les sues taxes s’han quasi duplicat, arribant a nivells que feia dècades que no es coneixien. I estes taxes d’atur no es reduiran si la recuperació resulta tan dèbil com ho mostren els seus indicis (per exemple, es consideren indicis de recuperació ascensos del PIB del 0,1 per cent). Hi ha economistes que parlen de 39 a 59 milions d’aturats addicionals en els pròxims anys i de 200 milions de treballadors més que hauran de subsistir amb menys de 1,40 euros/dia. Això contribuirà a alentir molt el creixement de la demanda i , per tant, la recuperació. L’esperança, quant a això, està en països com Xina. No és de bades que Obama ha demanat als dirigents del PCX que rebaixen l’estalvi dels seus súbdits (particulars i empreses). El problema és que l’estalvi xinès fa més suportable el dèficit comercial nordamericà i impedeix la caiguda a plom del dòlar, que seria fatal.

Encara que “els qui en saben” (i que no van preveure la crisi) afirmen que ja ha començat la recuperació, n’hi havem d’ignorants que en tenim dubtes. L’atur continuarà sent alt, com hem vist, contribuint a la debilitat de la recuperació. La degradació de la situació econòmica, en augmentar significativament la falta de pagaments de crèdits, podria impulsar una nova tanda de revesos financers per als bancs, que, segons  el Banc Central Europeu, han d’esperar noves pèrdues de l’ordre dels 238.000 milions d’euros. Hi ha risc de caiguda a plom dels títols públics per una desconfiança dels rendistes respecte en estos bonus de deute públic, impulsant una alça dels tipus d’interès que augmentaria la càrrega d’uns Estats molt endeutats. A banda d’altres “bombes d’efecte retardat” difícils de preveure (el cas de Dubai en podria ser una).

Siga com siga, encara que esta crisi es remunte –que es remuntarà tard o d’hora-, donat el funcionament del capitalisme des de 1969, són d’esperar noves crisis profundes amb greus conseqüències per a molts milions de persones. Sense comptar les que s’apropen degudes, no al funcionament “normal” del capitalisme, sinó a la seua relació amb els processos naturals. El pic del petroli i del gas anunciarà la primera d’estes crisis. El canvi climàtic és la de la segona que es preveu. Més valdrà que forcem una sortida d’est mecanisme infernal.

Les classes treballadores dels països més industrialitzats no estem en condicions sinó de plantejar lluites defensives. Però en la línia defensiva, al meu entendre, hem de marcar objectius que més endavant ens permeten de passar a l’ofensiva.

Hem de lluitar perquè la intervenció de l’Estat vaja en el sentit de mantenir i ampliar el benestar i sobre la base d’una fiscalitat fortament progressiva, per subsidis d’atur indefinits i dignes (o una Renda Bàsica Universal), pel repartiment del treball sense disminució salarial i per la nacionalització o socialització, segons els casos, de les empreses en crisi. Hem de pressionar els nostres dirigents sindicals perquè s’orienten en esta direcció, deixant de queixar-nos de la seua passivitat, perquè és la nostra.

Etiquetes: Explicació Marxista, José Luis Zumaquero