Les ones llargues del desenvolupament capitalista | CRISIS: UNA EXPLICACIÓ MARXISTA (2)

Les ones llargues del desenvolupament capitalista

José Luis Zumaquero

En l’article anterior, vaig exposar una explicació marxista de les crisis cícliques de l’economia, de la seua inevitabilitat i de l’”automatisme” (entre cometes, perquè depèn de les decisions d’una multitud de capitalistes, de les resistències de les classes treballadores i de les conseqüències d’est agregat de factors) amb què es desenvolupen: descens de la taxa de benefici amb conseqüències de desinversió, que porta a una disminució de la demanda de béns de producció, atur i disminució de la demanda de béns de consum, desvalorització del capital i disminució del salari real. Això porta a un augment de la taxa de benefici i a l’inici d’un nou cicle.

Que les crisis siguen “automàtiques” no significa que siguen iguals, ni en els sectors on es desencadenen, ni en la durada de cada fase, ni en el nivell d’elevació de la taxa de benefici al final del cicle, ni en la resistència que propicien…Totes estes són qüestions que depenen de múltiples factors. Però, a més a més, el caràcter de les crisis depèn també de la fase històrica en què es produeixen.

Intentaré explicar-me. Tots els historiadors econòmics i la majoria dels economistes seriosos coincideixen que l’economia capitalista, en el seu desenvolupament, ha travessat diverses fases, alternativament, d’ascens i descens o estancament. Tot i que no coincideixen exactament en la cronologia d’estes fases, que Mandel va denominar ones llargues del desenvolupament capitalista i que han durat diversos decennis cadascuna, sí que hi coincideixen amb bastanta aproximació per a distingirne cinc des de 1850: de 1850 a 1875, una ona ascendent; de 1875 a 1895, una de depressiva; de 1895 a 1913, un nou ascens; seguit d’una ona fortament depressiva de 1919 a 1940; i de 1940/45 a 1979 una altra ona ascendent. En esta darrera ona ha seguit una que encara no ha acabat d’estancament.

Hi havia i hi ha economistes que tracten d’explicar la successió d’estes fases alternatives de manera anàloga a les crisis cícliques, parlant de cicles de llarga durada. Mandel no hi estava d’acord i afirmava que les inflexions d’una fase d’ascens a una fase de descens i d’una fase de descens o estancament a una fase d’ascens no es podien explicar de la mateixa manera.

El pas d’una fase ascendent a una fase descendent, per a Mandel, i jo hi estic d’acord, és automàtic, determinat per les lleis de moviment de l’economia capitalista, per la tendència decreixent a llarg termini de la taxa de benefici i que les fases d’ascens porten dins la llavor d’una fase descendent.. Al començament de la fase ascendent, la taxa de benefici és alta, uns pocs grans capitalistes han incorporat innovacions radicals que els permeten d’obtenir guanys extraordinaris en la mesura que el valor de la producció el determinen la gran massa de capitals endarrerits tecnològicament. La inversió és creixent, tots els capitalistes obtenen bons beneficis, l’ocupació augmenta i la producció creix acceleradament. Progressivament, més capitalistes incorporen les innovacions, passant a determinar-se el valor de la producció per la mitjana del temps de producció del conjunt dels capitals, perdent-se les super-rendes tecnològiques, però permeten que els capitals més avançats encara s’apropien d’una part del plusvalor superior al que els correspon pel temps de les seues produccions, en perjuí dels endarrerits, que obtenen beneficis inferiors a la mitjana. Inevitablement, arriba el moment que s’assoleix una situació en què la majoria dels capitals tenen el mateix grau tecnològic. Els superbeneficis desapareixen. Però, a més a més, en tot est procés d’extensió de la tecnologia que era nova al començament, augmenta la composició orgànica del capital, amb la qual cosa baixa la taxa de benefici. En la mesura que en est moment les classes treballadores, per l’alt nivell d’ocupació i d’organització que han assolit tenen bastanta força, en la mesura que els posseïdors de matèries primeres ara estan en condicions d’imposar una elevació dels preus i en la mesura que la innovació que permetria accelerar la velocitat de circulació del capital o no està disponible o resulta encara massa cara, no és possible augmentar la taxa de plusvalor en grau suficient, no és possible una desvalorització important del capital i no és possible accelerar la circulació del capital. En conseqüència, no és possible recuperar el nivell de la taxa de benefici i s’entra en una llarga fase de crisis de gran amplitud, amb recuperacions lentes i dèbils en què la taxa de benefici a dures penes pot assolir el nivell anterior a la crisi i amb nivells baixos de creixement de la producció i del comerç internacional, fins i tot amb creixements negatius.

Actualment, ens trobem en una fase així, que va començar el 1969. Generalment, se sol associar l’inici del període actual amb l’anomenada crisi del petroli del 73, però ja el 1969 hi hagué un descens significatiu del creixement del PIB mundial que marcà est any i el següent. El 73 començà una nova crisi cíclica, amb una forta caiguda del creixement del PIB i que durà fins el 75. Del 80 al 82 hi hagué una nova caiguda forta. Seguí una caiguda moderada el 87, una caiguda molt forta del 91 al 93, una altra del 97 al 98, una caiguda forta del 2001 al 2003 i, finalment, per ara, una crisi comparable a la del 29, amb creixements negatius en la majoria de països més industrialitzats, que començà el 2007 i que, tot i que ens parlen dels “brotes verdes”, és possible que encara dure bastant de temps. En comparació, en el període 1940 (per als EEUU)/45 (per a la resta)-1968 no hi hagué sinó lleugeres oscil·lacions periòdiques del creixement de la producció. Els economistes i experts a la moda ens expliquen cadascuna d’estes crisis per un factor o un grup de factors diferents, tancant els ulls a la seua periodicitat, i no paren esment en les oscil·lacions també cícliques de la fase precedent. Per cert, que Mandel va predir el 1965 la crisi del 69.

Però el pas d’una fase descendent a una nova fase ascendent no es pot explicar per l’automatisme de l’economia, a diferència de les fases de recuperació de les crisis cícliques. Però d’això en parlaré en la pròxima entrega.

Etiquetes: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s


%d bloggers like this: