El Baix Ebre i per extensió el conjunt de la regió de l’Ebre ha estat sempre un territori desequilibrat. El sector primari era dominant i la poca indústria existent estava relacionada amb la producció agrària. A finals del segle XIX, quan les ciutats de Catalunya van trencar les muralles i es van obrir cap a nous horitzons socials, la major part –Reus, Igualada, Mataró, Manresa, Vilanova, Sabadell, Terrassa, Girona, Figueres– van emmirallar-se en Barcelona. La classe dominant abandonà la tradició rural i esdevingué burgesia; invertí els seus recursos a crear indústria, a generar xarxes de comerç i a establir una economia activa i oberta a l’exterior, mentre apareixia una classe obrera reivindicativa (
La ciudad de los prodigios, d’Eduardo Mendoza, en seria el referent literari). Tortosa, contràriament, va continuar el seu tancament descansant sobre una agricultura de subsistència per als petits pagesos i una producció de poc valor afegit als grans latifundis del delta de l’Ebre o la comercialització de l’oli; amb una forta influència de l’Església i consolidació del caciquisme, mentre la burgesia urbana ben just si aixecava el cap; no hi havia classe obrera i el conformisme era generalitzat: «Si no hi ha collita, és perquè Déu no vol.» Era el model valencià (
Cañas y Barro, de Blasco Ibáñez, a l’imaginari literari). El cas fou que València era capital i va acabar esdevenint urbana mentre Tortosa continuà dormint. El greu del cas fou que, a força de ser així, la resta de Catalunya, i els seus poder econòmics i polítics, van acabar situant les comarques de l’Ebre en aquest context de reserva de recursos naturals i fals paradís de la naturalesa salvatge.
