La crisi a l’Estat espanyol: l’atur massiu
José Luis Zumaquero
Encara que la crisi actual a l’Estat espanyol li ha estat transmesa pel sistema financer internacional i per la caiguda de les importacions nordamericanes, la realitat és que teníem ja a casa els gèrmens d’una forta crisi, sobre la base d’un model de creixement que ja el 2007 mostrava senyals d’esgotament i que acumulava diversos i importants desequilibris.
La crisi actual
José Luis Zumaquero
El 2005 aparegueren, amb l’inici del desinflament de la bomobolla immobiliària dels EEUU, els primers signes anunciadors d’una crisi. El 2007,les autoritats reconeixien que la crisi havia arribat. El perill de fallida de diverses empreses financeres va fer intervenir la Reserva Federal (el banc central dels EEUU). La tardor de 2008, la no intervenció en el banc Lehman Brothers permeté la seua fallida, les conseqüències de la qual feren intervenir la Reserva Federal en altres institucions financeres. L’”economia real” prompte va acusar la crisi, els acomiadaments en massa, els tancaments i les peticions d’ajuda al govern sovintejaren. El mateix sistema financer encomanà la crisi a totes les economies.
1969-? Una ona llarga d’estancament
José Luis Zumaquero
En els anys 60, es vivia el boom de l’ona ascendent iniciada després de la Segona Guerra Mundial. Regnaven l’optimisme i la creença que es tenia dominat el futur. Però ja el 1965, Ernest Mandel va afirmar que s’arribava al final del període, basant-se en senyals com la tendència a l’augment de la capacitat no utilitzada, l’alentiment de la taxa d’inversió, el creixement dels preus de les primeres matèries, l’obtenció de les quals no podia seguir el ritme d’utilització… I va predir una crisi clàssica que va arribar el 1969 i va durar dos anys. La disminució del PIB mundial va ser significativa, però lleugera, de manera que ningú no en va fer cas. Fins que el 1973, els països petroliers, liderats pels Estats del Golf, creen l’OPEP i augmenten el preu dels crus. Això fou el detonant d’una crisi que ja ningú no va poder ignorar i de la qual tothom culpà estos països, oblidant que abans de la creació de l’OPEP ja hi havia senyals d’estancament de les economies més avançades. Les crisis tornaven a ser tema de debat entre els economistes. I ens han acompanyat més o menys cada cinc anys des de llavors (1969-70, 1974-74, 1980-82, 1987, 1991-93, 1997-98, 2001-2002, 2007-?). Després de cadascuna d’estes crisis, la taxa de creixement del PIB mundial no ha arribat al nivell precedent, de manera que ha passat de taxes superiors al 5 per cent a taxes inferiors al 3 per cent (amb taxes negatives en la crisi actual en els països centrals).
La prosperitat 1940/45-1968
José Luis Zumaquero
En esta entrega tractaré l’ona llarga del desenvolupament capitalista que començà als EEUU el 1940 i a Europa occidental i el Japó el 1945 i que va durar fins el 1968. ho faig, perquè portà a l’ona d’estancament en què ens trobem i perquè va tenir un caràcter especial respecte d’ones similars anteriors.
Diversos esdeveniments de gran transcendència van promoure l’ascens de la taxa de benefici que estigué a la base de l’inici d’esta prosperitat. Les derrotes aclaparadores de les classes treballadores amb els feixismes i les dictadures que es van imposar arreu d’Europa; la Segona Guerra Mundial amb les destruccions de les economies europea i japonesa; la Guerra Freda que va marginar les esquerres obreres que havien alliberat França i Itàlia; el repartiment del món enles conferències de Ialta i Postdam; el macarthisme als EEUU, l’ascens a l’hegemonia indiscutible dels EEUU. Tots estos esdeveniments van fer possible simultàniament una elevació substancial de la taxa de plusvalor, un descens substancial de la composició orgànica del capital (per l’accés segur i barat a primeres matèries essencials) i un augment d ela velocitat de circulació del capital (per l’aplicació de tecnologies inicialment militars i pel sorgiment de les companyies multinacionals), junt amb una gran massa de plusvalor acumulat i amb la renovació de l’exportació de capitals.
La remuntada d’una ona descendent de l’economia no és “automàtica”
José Luis Zumaquero
No ho és en la mesura que no són les lleis de l’economia capitalista les que expliquen la inflexió d’una fase descendent a una nova fase ascendent, sinó la intervenció de factors “extraeconòmics”, a diferència del que passa amb el pas d’una ona ascendent a una ona descendent. Donada la tendència descendent a llarg termini de la taxa de benefici, el final de les ones ascendents i el pas a una fase descendent són inevitables. Però no hi ha cap tendència que opere en sentit invers.
Les ones llargues del desenvolupament capitalista
José Luis Zumaquero
En l’article anterior, vaig exposar una explicació marxista de les crisis cícliques de l’economia, de la seua inevitabilitat i de l’”automatisme” (entre cometes, perquè depèn de les decisions d’una multitud de capitalistes, de les resistències de les classes treballadores i de les conseqüències d’est agregat de factors) amb què es desenvolupen: descens de la taxa de benefici amb conseqüències de desinversió, que porta a una disminució de la demanda de béns de producció, atur i disminució de la demanda de béns de consum, desvalorització del capital i disminució del salari real. Això porta a un augment de la taxa de benefici i a l’inici d’un nou cicle.
DAPSA ACOMIADA TREBALLADORS I TREBALLA DISSABTES I DIUMENGES
Les crisis periòdiques
José Luis Zumaquero
Avui assistim a moltes explicacions de la crisi. N’hi ha que, oblidant la història del capitalisme, expliquen la crisi actual de manera diferent a les anteriors. Estos són d’aquells economistes a qui cada crisi agafa de sorpresa, com si fos la primera en la història. N’hi ha d’altres que parlen del desbocament del sistema financer per la cobdícia d’uns pocs desaprensius o de la “bombolla immobiliària”, com en altres crisis van parlar de la “bombolla tecnològica” o de la puja del petroli. És a dir, com si a cada crisi hi haguéssem de buscar causes diferents.
Ja heu arribat a un acord que,pel que es veu (94 per cent de vots de l’assemblea a favor) us satisfà. Cinquanta dies per any (com un acomiadament improcedent) amb un màxim de 42 mensualitats o de 150.000 € (això darrer, suposo, per als enginyers i capitostos). Amb 19 anys que teniu de mitjana, us suposarà una indemnització mitjana de 27.000 €. També hi haurà prejubilacions per a la quinzena de treballadores que passen dels 55 anys.
És a dir, heu aconseguit el que hauríeu aconseguit amb un acomiadament improcedent. Des del moment que no us vau plantejar seriosament l’objectiu d’impedir el tancament, no és un mal acord. Encara que, ja ho veureu, no us soluciona la vida sinó molt provisonalment, fins una mica més dels dos anys que us durarà l’atur. Hauríe de tenir el cap fred i defraudar les esperances dels concessionaris de cotxes i altra gent que ja s’està fregant les mans. Ja m’enteneu, crec.
Notícies LEAR Notícies INDO | quepasapues en Per un model de ciutat on toth… |
 | josep en Nota de premsa: Mobilització c… |
 | José Luis Zumaquero en Les crisis periòdiques | CRISI… |
| Anselm Lorenç en Les crisis periòdiques | CRISI… |
| José Luis Zumaquero en Anselm Llorenç | SEGONA CARTA… |
la crisi a les Terres de l'Ebre... 