1969-? Una ona llarga d’estancament | CRISIS: UNA EXPLICACIÓ MARXISTA (5)

1969-? Una ona llarga d’estancament

José Luis Zumaquero

En els anys 60, es vivia el boom de l’ona ascendent iniciada després de la Segona Guerra Mundial. Regnaven l’optimisme i la creença que es tenia dominat el futur. Però ja el 1965, Ernest Mandel va afirmar que s’arribava al final del període, basant-se en senyals com la tendència a l’augment de la capacitat no utilitzada, l’alentiment de la taxa d’inversió, el creixement dels preus de les primeres matèries, l’obtenció de les quals no podia seguir el ritme d’utilització… I va predir una crisi clàssica que va arribar el 1969 i va durar dos anys. La disminució del PIB mundial va ser significativa, però lleugera, de manera que ningú no en va fer cas. Fins que el 1973, els països petroliers, liderats pels Estats del Golf, creen l’OPEP i augmenten el preu dels crus. Això fou el detonant d’una crisi que ja ningú no va poder ignorar i de la qual tothom culpà estos països, oblidant que abans de la creació de l’OPEP ja hi havia senyals d’estancament  de les economies més avançades. Les crisis tornaven a ser tema de debat entre els economistes. I ens han acompanyat més o menys cada cinc anys des de llavors (1969-70, 1974-74, 1980-82, 1987, 1991-93, 1997-98, 2001-2002, 2007-?). Després de cadascuna d’estes crisis, la taxa de creixement del PIB mundial no ha arribat al nivell precedent, de manera que ha passat de taxes superiors al 5 per cent a taxes inferiors al 3 per cent (amb taxes negatives en la crisi actual en els països centrals).

En definitiva, el 1969 l’economia mundial, que és una economia capitalista, entrà en una nova ona depressiva. La causa subjacent d’est canvi de tendència fou, al meu entendre, una disminució de la taxa de benefici deguda a l’augment de la composició orgànica del capital. El fet que l’augment de l’extracció de les matèries primeres ja no pogués seguir el ritme de l’increment de la producció general i l’esgotament de la revolució tecnològica que havia caracteritzat la fase precedent, amb la seua extensió a tots els sectors, van augmentar la composició orgànica a tal punt que la taxa de benefici va caure molt. Com que no era possible augmentar la taxa d’explotació de la classe obrera (per l’organització i la combativitat assolides per les classes treballadores en el període precedent) ni accelerar la circulació del capital (el microchip es va inventar el 1971 i era caríssim, els transports havien arribat a un límit en el seu progrés), ni frenar l’elevació de la composició orgànica (per les limitacions de l’extracció de les matèries primeres i l’enfortiment de certs Estats del Tercer Món), resultava impossible invertir la tendència esmentada. L’exportació de capital a zones endarrerides només era possible cap al “camp socialista”, que la restringia molt, mentre que els països de la perifèria no es podien industrialitzar massivament sense transformacions socials profundes i la massa absoluta de plusvalor havia arribat a un límit. No hi havia, doncs, cap factor que contrarestés la tendència a l’estancament.

Tampoc no ajudava el declivi de la potència dels EEUU, degut al declivi de la productivitat del seu treball front a la de l’europeu o el japonès, declivi degut fonamentalment a que estes dues zones havien deixat a mans dels EEUU el paper de gendarme mundial. Ni tampoc l’auge dels moviments d’alliberament del Tercer Món i l’augment de poder de les oligarquies rendistes basades en primeres matèries, principalment en el petroli.

Al començament d’esta ona depressiva, les classes populars estaven a l’ofensiva en molts dels països centrals des de la segona meitat dels 60. El 68 és recordat per les revoltes dels estudiants francesos i alemanys, però també hi hagué, el maig del 68, grans mobilitzacions obreres a França; el 69 començà una onada de lluites obreres a Itàlia que durà fins ben entrats els 80; els sindicats alemanys realitzaven grans mobilitzacions i els miners anglesos eren un problema per als seus capitalistes i per als seus governs; fins i tot els sindicats nordamericans, controlats per burocràcies afins a les patronals i sovint mafioses, mobilitzaven els seus afiliats. En algunes d’estes mobilitzacions, no en la majoria, però sí amb prou freqüència per a alarmar governs i patronals, s’ocupaven fàbriques i s’hi assajava la producció sense patrons. A Portugal, el MFA derrocà la dictadura i desencadenà una explosió de lluites obreres i populars. A Grècia també va caure la dictadura dels coronels. A l’Estat espanyol, les grans concentracions industrials conegueren una onada de conflictivitat obrera.

Front a tot això, en els anys 70 i part dels 80, els governs van buscar la col·laboració dels sindicats i dels partits dels treballadors en “polítiques d’austeritat”, bàsicament consistents a promoure la “moderació salarial” (abaixar els salaris reals) i restringir la despesa pública (essencialment, en serveis i prestacions socials), amb diferents graus d’èxit. Era una línia defensiva mentre no s’arribés a una situació més favorable als Estats i als capitalistes.

L’ofensiva la van emprendre Reagan i Thatcher. Esta darrera es va proposar de “trencar l’espinada” als sindicats, promulgant lleis antisindicals i antivagues i obligant-los a enfrontar-se amb la força pública. Reagan i Thatcher buscaven el retorn al capitalisme “salvatge”, el d’abans de 1945, privatitzant com més serveis públics millor, reprimint les lluites obreres, deixant-ho tot en mans del “mercat” (els capitalistes), desmantellant les xarxes públiques de seguretat social, desregulant l’economia, especialment el sector financer. En fi, el que es coneix com neoliberalisme, que després van adoptar la majoria de governs, d’esquerres i de dretes.

El 1989 cau el mur de Berlín, evidenciant la descomposició del “camp socialista”. Jo crec que la URSS i els seus satèl·lits van caure perquè el seu sistema, un cop aconseguida la industrialització, era incapaç d’adaptar-se a una economia per a la qual és vital l’ús de tecnologies de la comunicació que requereixen o permeten una gran llibertat d’informació. El Partit Comunista Xinès va veure el problema a començaments dels 70 hi hi va anar treballant, introduint reformes graduals que han dut la Xina a l’estatus actual de potència mundial, al preu de tenir una economia fonamentalment capitalista. En canvi, els països de l’Est d’Europa hi van fer tard, havent d’experimentar una transició caòtica amb uns resultats socialment devastadors. Però no és est l’assumpte, sinó que s’obria la porta a l’exportació de capitals en una gran àrea que hi havia estat tancada.

Així les coses, amb els sindicats neutralitzats, el camp capitalista enormement ampliat, les noves tecnologies de la informació i de la comunicació introduint-se en molts sectors (fonamentalment de serveis, però també industrials), amb uns beneficis enormes en alguns sectors, i amb una certa frenada de l’ascens dels preus de les matèries primeres, a meitat dels 90 vaig arribar a pensar que el capitalisme havia sortit d’una altra crisi estructural i que s’iniciava una nova ona ascendent. Però vaig canviar d’opinió amb les crisis de Mèxic, països asiàtics i Rússia que s’estengueren per gran part del planeta. Ara crec que calen més condicions per a sortir d’esta llarga ona descendent i que tardarem, si arriba algun dia, a veure una altra ona ascendent.

La industrialització d’àrees endarrerides ha de ser més àmplia i requereix grans transformacions socials progressistes en estes àrees. Paradoxalment, governs com el d’Hugo Chávez o el d’Evo Morales poden donar una nova ració d’oxigen al capitalisme, però les transformacions que promouen haurien de produir-se en àrees molt més grans.

Les noves tecnologies, una vegada iniciada una nova ona ascendent, li poden augmentar l’impuls, però perquè s’introduisquen significativament en la producció, cal que les expectatives de benefici les facen atractives, és a dir, cal un previ ascens de la taxa de benefici.

La potència hegemònica està en declivi, tot i que no n’hi haja d’altres amb suficient força per a disputar-li el primer lloc. Mentre no hi haja qui puga posar ordre en l’economia mundial, no és possible una nova època com la dels anys 40, 50 i 60.

Finalment, hi ha el factor principal. Les classes treballadores, tot i que fragmentades i sense autoconfiança, encara són numèricament més importants que en els anys 20 i estan més organitzades, encara que siga per burocràcies sindicals gens lluitadores (tenen interessos propis no del tot coincidents amb els dels treballadors). Junt amb una certa resistència dels Estats, a qui no agrada de perdre poder, esta organització de les classes treballadores és la que ha impedit el desmantellament total dels Estats del benestar. Sense una derrota general i severa d’estes classes treballadores, tenim ona depressiva per a molt temps. La qüestió és si estes classes hauran de patir sempre les conseqüències d’esta crisi estructural de l’economia capitalista o trobaran la manera de donar-li una sortida al seu favor.

Etiquetes: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s


%d bloggers like this: