La prosperitat 1940/45-1968 | CRISIS: UNA EXPLICACIÓ MARXISTA (4)

La prosperitat 1940/45-1968

José Luis Zumaquero

En esta entrega tractaré l’ona llarga del desenvolupament capitalista que començà als EEUU el 1940 i a Europa occidental i el Japó el 1945 i que va durar fins el 1968. ho faig, perquè portà a l’ona d’estancament en què ens trobem i perquè va tenir un caràcter especial respecte d’ones similars anteriors.

Diversos esdeveniments de gran transcendència van promoure l’ascens de la taxa de benefici que estigué a la base de l’inici d’esta prosperitat. Les derrotes aclaparadores de les classes treballadores amb els feixismes i les dictadures que es van imposar arreu d’Europa; la Segona Guerra Mundial amb les destruccions de les economies europea i japonesa; la Guerra Freda que va marginar les esquerres obreres que havien alliberat França i Itàlia; el repartiment del món enles conferències de Ialta i Postdam; el macarthisme als EEUU, l’ascens a l’hegemonia indiscutible dels EEUU. Tots estos esdeveniments van fer possible simultàniament una elevació substancial de la taxa de plusvalor, un descens substancial de la composició orgànica del capital (per l’accés segur i barat a primeres matèries essencials) i un augment d ela velocitat de circulació del capital (per l’aplicació de tecnologies inicialment militars i pel sorgiment de les companyies multinacionals), junt amb una gran massa de plusvalor acumulat i amb la renovació de l’exportació de capitals.

Així va començar una de les èpoques més enlluernadores del capitalisme, època que va dur molts a concloure que les crisis havienpassat a la història. Realment, fou un període amb unes altes taxes de creixement d ela producció i del comerç internacional, amb lleugeres fluctuacions quasi inapreciables, amb gairebé plena ocupació, amb un increment modest però sostingut dels salaris reals. En fi,que semblava que el capitalisme havia pogut deixar com un simple mal record els problemes que havien dut gent com Lenin i Trotski a afirmar que arribava el seu final, auguri qumasses ingents de gent del comú havien cregut en els anys 20 i 30. Els marxistes s’havien equivocat, rl capitalisme era més fort que mai. Entre els marxistes es va produir una polèmica entre els qui pensaven que Lenin i Trotski s’havien equivocat o que, en qualsevol cas, el capitalisme havia trobat la manera de superar els seus problemes i els qui seguien afirmant que el capital tenia els dies comptats. La majoria d’estos últims s’aferraven a l’armamentisme i les guerres que no pararen com a prova que les forces productives havien topat amb els límits imposats pel capital. Els “revisionistes” presentaven totes les dades de l’economia que mostraven que les forces productives creixien més que mai,però els altres s’aferraven als vaticinis de Lenin i de Trotski. Evidentment, confonien els seus desitjos amb la realitat.

Però hi havia una minoria més seriosa en esta segona posició del debat, una minoria que admetia la vitalitat de l’economia capitalista com un fet evident, però al mateix temps afirmava que des de 1913-14 el capitalisme estava en decadència. Quant a les crisis, afirmava, amb dades, que no havien despaparegut, sinó que ara es manifestaven com suaus recessions amb suaus recuperacions. Però el que m’importa aquí és la seua afirmació de la decadència del capitalisme.

És evident que les crisis que van precedir, la guerra de 1914, les depressions des del 1929 fins al 1939, la Segona Guerra Mundial portaven a creure les afirmacions de Lenin i Trotski. Pero, després de 1945, es podia parlar de decadència del capitalisme i reconèixer al mateix temps tot el que estos economistes reconeixien? Jo crec que sí, que teien raó, i exposaré els seus arguments, modificant-los en un punt molt important, modificació per la qual diran que no sóc marxista (i tindran raó).

Enprimer lloc, l’auge iniciat el 1945 no hagués estat possible sense l’enorme destrucció d’Europa i Japó, que va proporcionar oportunitats colossals d’inversió , ni sense els plans d’ajuda massiva dels EEUU en estes zones.

Tampoc hagués estat possible sense les grans despeses en armament que proporcionaren enormes beneficis a unes poques grans companyies i treball a molts obrers. Despeses que provocarien inflació, en la mesura que l’armament no entra en el cicle de producció, ja que no pot constituir mitjans de producció ni béns de consum, essent el seu destí la destrucció.

I la despesa armamantística és solament una d eles formes d’intervenció dels Estats en l’economia. Des de 1940/45, els Estats dels països industrialitzats intervenen massivament en l’economia, orientant-la amb les seues polítiques econòmiques, creant grans infraestructures, dirigint empreses públiques, injectant diners en l’economia per a mantenir la demanda i esmorteir les crisis de subconsum i de sobreproducció, retirant-ne enles fases àlgides per a esmorteir les caigudes que les segueixen… Avui, els Estats, almenys al que coneixem per Occident, manegen una gran part de l’economia.

I aquí és on difereixo dels marxistes. Ells consideren que els Estats actuen així eninterès dels capitalistes, com si fossen el seu consell d’administració o representessen la part conscient de la classe capitalista,part que vetlla per l’interès dels capitalistes en conjunt i a llarg termini. Jo penso d’una altra manera.

No sé quin és l’interès a llarg termini dels capitalistes. Crec que l’interès evident d’esta gent és obtenir el màxim benefici en tot moment, així s’enfonse la seua classe. I simirem la història real, veurem que quan els Estats, en els anys 20 i 30, van començar a intervenir massivament en l’economia, els capitalistes no ho van saludar precisament amb alegria. A Roosevelt el van titllar de comunista i van intentar de fer-li la vida impossible. Van criticar Hitler i Mussolini perquè no els deixaven manejar els seus negocis a la seua manera i solament ho van acceptar perquè els garantien la pau social a base de terror. Sobretot, el que menys va agradar els capitalistes va ser la introducció de les assegurances obligatòries de vellesa, salut, atur. Si després, enl’auge dels 45-68 van estar contents, va ser perquè van tenir un llarg període amb altes taxes de benefici i pau social. Quan començà la nova onada descendent, a partir de 1968, van començar a tractar de recuperar situacions anteriors en est aspecte.

No. Penso que l’Estat, almenys a Europa occidental, actuava en el seu propi interès, que és un interès tan material com el des capitalistes, encara que no siga un interès crematístic. Es tracta de l’interès per mantenir i augmentar (si és possible) el seu poder, entès com la disposició de mitjans materials i humans que li permeten d’obligar la majoria de la gent a fer el que si no hi hagués est poder no farien.

L’Estat, almenys a Europa occidental, és un dels tres vértexs que en el seu joc mutu determinen la dinàmica social. Els altrs dos són els capitalistes i les classes populars. Entre els tres pols es poden produir oposicions, però també col·laboracions. De fet, crec que el període 1940/45-1968 veiè una col·laboració entre tots tres.

Els anys 20, des de la seua meitat, i els anys 30 foren un període de cirisi greu, amb anuncis de guerra i amb unes classes populars mobilitzades contra el capital. Els Estats, aprofitant la situació apurada dels capitalistes i el clima de guerra imminent i després o al mateix temps que apaigavaven les classes populars amb diverses combinacions de pal i pastanaga van immiscuir-se en el terreny fins aleshores indisputat als capitalistes. Estos Estats veien disminuït el seu poder si l’economia anava malament (minvava els seus recursos) i si les classes treballadores estaven en una situació de rebel·lia. D’aquí la seua intervenció i la promoció del “benestar”. Est Estat del benestar tingué després un gran paper en l’esmorteïment d eles crisis.

En la promoció del benestar va influir l’atracció que podia exercir sobre les classes treballadores el “camp socialista”. Com, per una altra banda, influí en la promoció de “miracles” com l’alemany, els japonès i els del sudest d’Àsia.

Un altre factor que contribuí a l’ona ascendent iniciada el 1940 fou l’expansió del deute, tant públic com privat, una expansió descomunal. Mai abans de 1945 havien estat tan endeutats els Estats i els particulars. Sense est endeutament, i sense l’enorme sistema de crèdit que creà, l’auge no hagués estat possible.

L’existència d’una potència hegemònica indiscutida també va ser vital. Va fer possible un sistema monetari estable i va afavorir l’expansió del comerçinternacional. Els anys 70 van donar els primers senyals de decadència de l’hegemonia nordamericana. Però això ja correspon a una altra ona.

La major part d’estos factors expliquen la inflació permanent característica del període.

Sense tots estos factors,la fase ascendent no s’hagués donat. Si hi afegim que són els anys dels moviments d’alliberament nacional –triomfants en molts casos-, molts dels quals s’afegiren al “camp socialista” em sembla que resulta clar que en esta ona llarga va seguir la decadència del capitalisme iniciada el 1917, apesar del creixement sostingut i d ela moderació de les crisis cícliques.

Etiquetes: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s


%d bloggers like this: