Les crisis periòdiques | CRISIS: UNA EXPLICACIÓ MARXISTA (1)

Les crisis periòdiques

José Luis Zumaquero

Avui assistim a moltes explicacions de la crisi. N’hi ha que, oblidant la història del capitalisme, expliquen la crisi actual de manera diferent a les anteriors. Estos són d’aquells economistes a qui cada crisi agafa de sorpresa, com si fos la primera en la història. N’hi ha d’altres que parlen del desbocament del sistema financer per la cobdícia d’uns pocs desaprensius o de la “bombolla immobiliària”, com en altres crisis van parlar de la “bombolla tecnològica” o de la puja del petroli. És a dir, com si a cada crisi hi haguéssem de buscar causes diferents.

He de dir que cap d’estes preteses explicacions de suposats experts no em convenç. Sobretot, perquè tots són incapaços d’explicar la reiteració més o menys periòdica de les crisis. Hi ha hagut grans economistes que han tractat d’explicar això, la recurrença de les crisis. Han acudit, uns, a cicles en la confiança empresarial, uns altres,  a cicles tecnològics, uns tercers, a cicles d’innovació i d’obsolescència… A pesar que no sóc marxista, considero que cap d’ells no ha superat l’economia marxista en l’explicació de les crisis.

Com que crec que entendre les crisis del sistema econòmic actual pot ser vital per a combatre-les, i que cap teoria econòmica no ho ha fet millor que la marxista, amb est article intentaré exposar el que jo entenc per teoria marxista de les crisis. Fonamentalment, em baso el El Capital i en els treballs de l’economista marxista ja difunt Ernest Mandel, l’únic economista que ja en els anys seixanta va predir la crisi dels 70.

Alguns conceptes elementals de la teoria econòmica marxista

Per a poder entendre el que vindrà a continuació, caldrà exposar alguns conceptes bàsics de l’economia marxista. Es tracta del capital, valor que es valoritza. És a dir, una màquina, si no s’utilitza per a produir mercaderies amb un valor superior al seu, no és capital. Per una altra banda, la capacitat de treballar dels obrers o força de treball, és capital quan es compra a canvi del salari i produeix un valor superior al de les màquines, les matèries primeres i el salari de l’obrer, és capital, és a dir, quan és utilitzada en la producció per al capitalista.

El capital, en la producció, ja ho hem entrevist, pot ser capital constant –el que es materialitza en maquinària i matèries primeres, és a dir, mitjans de producció- i capital variable –el valor de la força de treball, mesurat pel treball necessari per a produir la subsistència i reproducció de l’obrer en les condicions acostumades en una societat determinada. El primer s’anomena constant perquè simplement passa el seu valor a la mercaderia produïda. El segon s’anomena variable perquè sempre el temps necessari per a produir l’equivalent als mitjans de subsistència de l’obrer és inferior al temps d’utilització de la força de treball, de manera que no solament traspassa el seu valor a la mercaderia final, sinó que li afegeix un plusvalor que pertany al capitalista i que augmenta el valor del seu capital.

El motor del progrés tecnològic que caracteritza el capitalisme és, per una banda, la competència entre els capitalistes i, per l’altra, la lluita per controlar la producció prenent-ne el control als obrers. Això fa que a mesura que passa el temps, la part constant del capital siga cada vegada més superior a la del capital variable, no sols físicament, sinó també en valor. Hi ha una relació, anomenada composició orgànica del capital, que descriu esta relació entre el capital constant i el capital variable.

co = C/V

La dinàmica de la competència i de la lluita de classes a nivell de les empreses porta a la tendència al creixement d’esta taxa, és a dir a un creixement superior del capital constant que el del capital variable.

Una altra taxa important és la taxa de benefici, que serveix als capitalistes per a determinar si paga més la pena invertir o desinvertir, invertir en una rama o en una altra. La taxa de benefici és la relació entre el plusvalor i el capital total, éssent el plusvalor el valor del treball que supera les necessitats de l’obrer i que pertany a qui compra la seua força de treball, és a dir, al capitalista:

b = P/C+V

Finalment, hi ha la taxa que més interessa a la classe treballadora, ja que mesura el grau en què és explotada. És coneix com taxa d’explotació o taxa de plusvalor i és la relació entre el plusvalor i el capital variable:

p = P/V

I ara ve un dels descobriments més importants de Marx en economia: la tendència a la baixa de la taxa de benefici. A partir d’una situació inicial amb taxes de benefici diferents en cada branca de la producció, els capitals s’hi van movent de manera que s’acaba en una situació amb una taxa de benefici similar en totes les branques. També, a partir d’una situació amb uns pocs capitalistes tecnològicament avançats que obtenen superbeneficis degut a que el valor de les mercaderies el determina el temps de treball mitjà necessari per a produir-les i ja que ells les produeixen en un temps inferior, la millora dels mitjans de la producció i de l’organització es va estenent, arribant-se a una situació en què la majoria de capitalistes tenen un nivell tecnològic i organitzatiu similar, obtenint-se una igualació de les taxes de benefici.

Doncs bé, això porta, com he dit més amunt, a l’augment de la composició orgànica del capital co = C/C+V. Però això significa, al mateix temps, que la taxa de benefici b = P/C+V disminueix, ja que també és igual a (P/V):(C+V)/V, és a dir (P/V): (C/V)+1, essent C/V la composició orgànica del capital, que tendeix a augmentar. En augmentar esta composició orgànica, la taxa de benefici ha de disminuir.

Esta tendència es pot contrarestar si s’abarateixen els mitjans de producció (bàsicament, maquinària i primeres matèries) disminuint la composició orgànica del capital, si s’augmenta la taxa de plusvalor (és a dir, si augmenta l’explotació de la classe obrera), si s’accelera la taxa de circulació del capital (reduint el temps que triga el capital a recórrer el circuit que va de la forma de diner, passant per la forma de mitjans de producció i força de treball, per la forma de mercaderia del producte i arribant novament a la forma de diner) o combinacions de dos o tots estos processos.

Les crisis no solament són possibles, sinó també inevitables

L’equilibri en l’economia capitalista depèn d’una molt determinada relació entre el sector de producció de mitjans de producció i el sector de producció de béns de consum. Els primers estan destinats als capitalistes, els segons, en la seua quasi totalitat, als treballadors. L’equilibri solament es donarà mentre els capitalistes dels dos sectors absorbisquen la producció del primer sector i els obrers dels dos sectors absorbisquen la producció del segon. Si falla una de les dues demandes, la conseqüència serà una crisi, de sobreproducció en el primer cas i de subconsum en el segon, que es generalitzarà a tota l’economia. Donat que les alteracions en est equilibri sempre són possibles, també ho són les crisis.

Però n’hi ha més: són inevitables. Per a entendre-ho, cal recordar la tendència a la baixa de la taxa de benefici deguda a la tendència creixent de la composició orgànica del capital. Quan la taxa de benefici baixa a un determinat nivell, els capitalistes deixen d’invertir, fins i tot desinverteixen. Això comporta la no absorció de la producció de mitjans de producció, que impedeix de realitzar el seu valor als capitalistes del sector I; l’acomiadament de gent treballadora, que disminueix la demanda per al sector II. S’inicia així un cercle viciós infernal que no s’acaba fins que la taxa de benefici torna a augmentar, per l’increment de la taxa de plusvalor (és a dir, de l’explotació dels obrers) permés pel “disciplinament” de la força de treball que permet l’atur massiu, per la disminució de la composició orgànica (per la desvalorització del capital constant), o generalment per ambdues coses.

Estes crisis són periòdiques i el seu ritme d’aparició segueix el ritme de renovació del capital fix (bàsicament, la maquinària). S’entèn: a l’inici d’un cicle, la taxa de guany és alta, les millores tecnològiques són aplicades per una minoria de capitalistes que obtenen beneficis extraordinaris; però a mesura que passa el temps, més capitalistes incorporen estes millores, desapareixen els guanys extraordinaris, la composició orgànica augmenta i la taxa de benefici torna a baixar, començant la crisi.

Etiquetes: Explicació Marxista, José Luis Zumaquero