TERCERA CARTA OBERTA A LES (ENCARA) TREBALLADORES DE LEAR

Ja heu arribat a un acord que,pel que es veu (94 per cent de vots de l’assemblea a favor) us satisfà. Cinquanta dies per any (com un acomiadament improcedent) amb un màxim de 42 mensualitats o de 150.000 € (això darrer, suposo, per als enginyers i capitostos). Amb 19 anys que teniu de mitjana, us suposarà una indemnització mitjana de 27.000 €. També hi haurà prejubilacions per a la quinzena de treballadores que passen dels 55 anys.

És a dir, heu aconseguit el que hauríeu aconseguit amb un acomiadament improcedent. Des del moment que no us vau plantejar seriosament l’objectiu d’impedir el tancament, no és un mal acord. Encara que, ja ho veureu, no us soluciona la vida sinó molt provisonalment, fins una mica més dels dos anys que us durarà l’atur. Hauríe de tenir el cap fred i defraudar les esperances dels concessionaris de cotxes i altra gent que ja s’està fregant les mans. Ja m’enteneu, crec.

No em dol reconèixer que la meua insistència en la necessitat d’actuar en el lloc de treball i no solament al carrer i en la pressió als polítics (més ben dit estaria a les institucions) era exagerada. Encara que continuo pensant que, de fer alguna acció dins la fàbrica, haguésseu aconseguit un acord encara millor. Però això ja no ho sabrem.

En la vostra lluita, que segueixo pensant que ha estat un exemple a les nostres Terres, ha estat molt important la unitat del comitè d’empresa i ha resultat fonamental l’acció al carrer, que no pressionava l’empresa, però sí les institucions. La pressió ha estat efectiva perquè vau aconseguir una gran solidaritat social que, unida al ressentiment ebrenc (amb el qual heu sabut connectar admirablement), hagués pogut crear algunes de les coses que més temen les institucions: l’alteració de l’ordre públic i la desafecció de la gent (sobretot quan tenim en perspectiva un any d’eleccions a Catalunya). També ha estat molt important la unitat del comitè a l’hora de dir que se n’anaven de la taula de negociacions. De fet, l’actitud de la Generalitat, que fins al moment havia estat d’indiferència còmplice amb l’empresa, va canviar totalment.

Crec que es poden aprendre algunes lliçons útils de la vostra lluita. En primer lloc, una que potser a moltes de vosaltres no us agradarà reconèixer (o potser sí, vista l’experiència): si haguésseu mirat les coses amb una mica de perspectiva des de fa tres o quatre anys, no us haguésseu vist forçades a una lluita desesperada, no ja contra el tancament, sinó per una indemnització que no fos de pura misèria. Haguésseu vist senyals clars que els plans de Lear eren tancar la fàbrica i que us estava ablanint amb els EROs i les parades tècniques. Potser, si ho haguésseu vist, els haguésseu rebutjat i haguésseu pogut plantejar una lluita amb més temps i més planificada estratègicament.

Per una altra part, la vostra lluita ha estat un gran pas endavant respecte al que va passar a Guardiola, on l’únic que hi hagué fou una amenaça “ful” de vaga que ningú no estava disposat a complir. Vosaltres us heu planterjat accions que estàveu disposades a realitzar i que heu realitzat. Heu anat “en serio” i ho heu demostrat a l’empresa i als polítics.

Molt encertada ha estat la vostra tàctica de plantejar la qüestió ebrenca, que us ha aportat molta més solidaritat que si haguésseu plantejat aïlladament el tancament d’una gran fàbrica. Molt encertat també ha estat el vostre plantejament de pressió constant a les institucions i els polítics.

Encara que jo insistia en l’acció dins de la fàbrica, veig que era difícil de dur a terme. No per la temor de les companyes, que crec que si la lluita s’hagués allargat l’haguessen perdut, sinó perquè una vaga en el moment en què es va plantejar el problema ja hagués fet poca pressió a l’empresa (amb solament unes poques comandes per enllestir) i una vaga amb ocupació de la fàbrica tampoc era una pressió seriosa, quan la mateixa empresa plantejava a la Generalitat que es quedés l nau i la vengués i la maquinària solament servia per a produir un tipus molt especial de producte, és a dir, era difícilment reciclable per a altres produccions.

Estes dues darreres lliçons que he après no les veig traslladables punt per punt a les altres empreses que en el territori estan en processos similars al vostre i per a les quals són importants les vostres ensenyances. La pressió als polítics no pot jugar el mateix paper estratègic, ja que no es tracta d’empreses de l’envergadura de la que us ha explotat fins ara i els seus tancaments, un per un, no afecten tan visiblement la nostra comunitat. La qual cosa no vol dir que no hi haja de jugar un paper important, però, en qualsevol cas, no el central. Quant a les vagues i les vagues amb ocupació, donada la gamma més variada de productes que fan altres fàbriques, hi haurà de jugar un paper.

Sé que es va formar entre vosaltres un petit grup de diguem-ne activistes que van mantenir del primer a l’últim dia el caliu de la lluita, tot i que va tenir alguna petita fricció amb el comitè, i que algunes d’elles es plantegen de continuar en altres lluites i estan disposades a oferir la vostra experiència a d’altres treballadors i treballadores del territori. Jo les animo a continuar i considero que elles són el fruit millor i més important de la lluita de la Lear, una lluita que pot parèixer insignificant a qui està acostumat a la tradició de les grans zones industrials, però que crec que marca un abans i un després en el moviment dels treballadors i treballadores de les Terres de l’Ebre.

Anselm Llorenç

Etiquetes: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s


%d bloggers like this: