La CEOE la reclama des de fa anys i estos dies, PP, governador del Banc d’Espanya, president del Banc Central Europeu, Zapatero i sindicats majoritaris comencen –comencen Zapatero i els sindicats majoritaris, els altres amollen el mateix rotllo des d’abans ja que comencés la crisi- a parlar de noves reformes laborals, reformes que no acaben –Zapatero i els sindicats, menys que els altres- de concretar. La CEOE sí que concreta: acomiadaments encara més fàcils, unificar els contractes amb més facilitat per a acomiadar i molta menys indemnització, no intervenció dels jutges… Una conseqüència d’això seria que, en desparèixer els contractes temporals, ja es parle de repartir “el treball” –en realitat, repartir l’atur- permetent que les empreses reduissen a conveniència la jornada, encarregant-se l’estat de pagar una part del que faltaria per a la jornada sencera (coneixent els comptes del nostre estat, ja ens podem imaginar com de gran seria esta part.
Ja és més que sabut cap a on estiren els dirigents dels bancs centrals, de la mateixa manera que justifiquen que els bancs i les caixes que reben ajuts d’ells i de l’estat mantinguen tancada l’aixeta del crèdit. El president Zapatero, fins ara, deia que no s’havia de parlar de reformes laborals, però ara ja en parla ell mateix, sempre que es faça “por acuerdo” y no “unilateralmente”. Coneixent la correlació de forces socials, podem esperar que les reformes demanades per la CEOE es faran, potser amb algun retoc “cosmètic” perquè la gent treballadora no hi vegem tant la llauna i ens empassem la píndola sense queixant-nos, a tot estirar, una mica del mal gust que té, com una medecina.
I aquí tenim el tercer interlocutor per a fer-ho “por acuerdo y no unilateralmente”: els sindicats majoritaris. Molt em temo, donada la seua trajectòria dels últims anys, que hi ficaran alguna pega (no a la reforma en general, sinó a algun aspecte de detall), demanaran diners per a “formació” i el desbloqueig dels convenis, però firmaran el que els presenten, a canvi de mantenir el seu paper d’”interlocutors socials”, de “sindicats més representatius” i tot el que comporta de dret a negociar convenis sense consultar amb els treballadors i les treballadores i a cobrar per fer-ho, a rebre subvencions per a “formació”, per a mantenir els seus locals, els seus alliberats, els seus funcionaris sindicals (en el seu origen, els sindicats de classe es mantenien de les quotes dels seus afiliats i, a tot estirar, d’algun negoci social amb els diners que recaptaven així; si avui els diguéssem als dirigents d’estos sindicats que s’havien de mantenir així, ens tractarien de bojos)…
No culpo estos sindicats,que molt em temo que convertiran la concentració del 12 de desembre en un “paripé” i en un foc d’encenalls. Al cap i a la fi, tenen una gran estructura que crea els seus propis interessos, interessos que, tot i dependre dels dels treballadors –ja que si no els representessen, perdrien la seua base i la seua raó de naixement- són autònoms i solament coincidents amb els dels treballadors de manera parcial. Culpo els mateixos treballadors i treballadores, especialment els afiliats en estos sindicats, que, tot i veure el que se’ns prepara (atur menor en hores/obrer, però igual en quantitat absoluta, disminució generalitzada del salari, més facilitat per a ser acomiadats, més precarietat…), no reaccionen i no pressionen les estructures sindicals perquè veritablement planten cara a la patronal i els polítics i prenguen, per a començar, mesures de lluita real. Què tal, una vaga general? Per menys, se’n van fer quatre, no ho recordeu? I, amb més perspectiva, comencen a lluitar pel repartiment del treball, no de l’atur. Què us pareix lluitar per la jornada de 35 hores sense reducció salarial?
José Luis Zumaquero
Etiquetes: José Luis Zumaquero, Reforma Laboral
la crisi a les Terres de l'Ebre... 
Deixa un comentari