Anselm Llorenç | SEGONA CARTA OBERTA A LES TREBALLADORES DE LEAR

Us felicito, ho esteu portant molt bé. No vaig poder participar ala caravana de dilluns perquè estava treballant. Ja m’agradaria poder participar en totes les vostres accions, però per a això, caldria que jo fes vaga i, per tant, que algú la convoqués.

Segueixo el vostre combat per la premsa i per la ràdio. Anit per la ràdio i avui per la premsa, he sabut que a la reunió negociadora d’ahir l’empresa no va baixar del burro (no és baixar del burro passar de vint dies d’indemnització a trenta –menys, quan a Cervera en va donar seixanta- i no presentar el pla social que se li demana).

Com a a treballador que sent tot el que es fa a un treballador com si se li fes a un mateix i com a sindicalista que considera que els que us passe a vosaltres serà el que passarà als molts treballadors d’estes Terres que van darrere de vosaltres, no puc estar-me de comunicar-vos les reflexions que em faig sobre el vostre cas.

Em sobta, en primer lloc –i això us ho dic perquè he tingut l’oportunitat de parlar amb un advocat d’un dels sindicats presents al vostre comitè- que no us estiguen assessorant dia a dia els millors advocats que treballen a les seus barcelonines (tampoc a les tarragonines) dels vostres sindicats. Sembla que el vostre combat l’estiguen dirigint líders –per molt voluntariosos que siguen- que ni han estat mai en una lluita sindical important, ni tinguen gaires coneixements sobre la legislació laboral. No creieu que teniu dret que us assessoren els millors advocats que treballen a les seus barcelonines de ela Federació del Metall o, si més no, als gabinets provincials?

Solament així –manca d’assessors adequadament preparats, manca de dirigents avesats a lluites de l’envergadura de la vostra- s’entèn que el vostre comitè d’empresa no haja presentat a Treball un contrainforme basat, si no en els darrers deu anys, sí en els darrers cinc anys de funcionament de la fàbrica (i de l’empresa), on es veuria negre sobre blanc que, de pèrdues, res de res, ans al contrari.

He anat a les vostres mobilitzacions que he pogut, he llegit les octavetes que s’hi han repartit, he escoltat els discursos que s’hi ha pronunciat, he llegit les vostres pancartes, he seguit els mitjans de comunicació sobre el vostre combat. He arribat a tenir una confusió total sobre les vostres consignes i sobre la línia de batalla que presentàveu. A hores d’ara, no sé si lluiteu per la reindustrialització –millor seria industrialització, però no importa, ja ens entenem.-, per impedir el tancament de la Lear, per aconseguir les millors condicions de tancament o jo què sé.

Per l’experiència que tinc –i en tinc una mica-, no es pot plantejar una lluita defensiva –avui, per desgràcia, els treballadors i les treballadores, ens veiem obligats a la defensiva- sense tenir clar en quines línies ens defensarem, en quines podrem cedir i quines han de ser infranquejables. Si no es té mínimament clar això, es va a una derrota ignominiosa, duradora i aclaparadora.

La línia de la derrota, ja la teniu clara: l’empresa vol tancar –per a anar-se’n a Hongria- i us pensa fotre a tots i a totes al carrer, amb la mínima indemnització que marca la llei (o menys). A partir d’aquí, hauríeu, crec, de tenir clar si la deixareu tancar o si buscareu la indemnització i el pla social, de prejubilacions i de recol·locacions màxims. En el cas que us plantegeu la lluita per evitar el tancament, no té sentit que negocieu el tancament. Fins i tot en el cas que ho vegeu perdut, no sembla una bona estratègia començar discutint les indemintzacions i el pla social. La negociació sindical és sempre una prova de força i la part que es mostra disposada a negociar és sempre la que té les de perdre.

I per a demostrar força, cal fer pressió. Vosaltres n’esteu fent molta sobre les institucions (els polítics, per a entendre’ns). I se n’ha de fer, ja que les institucions poden autoritzar o no l’expedient. Em sembla que ja us heu adonat que els polítics no se senten gaire pressionats. Cal seguir pressionant-los.

Però si els polítics no se senten gaire pressionats –ho dic per les declaracions que fan personatges com Montilla o Mar Serna- qui  sembla sentir-se meys pressionada encara és l’EMPRESA, que és qui té una estratègia clara: tancar donant el mínim, fins i tot menys del que va donar a Cervera. S’han fet diverses reunions –demà se’n farà una altra- i sempre com el primer dia. No creieu que cal pressionar directament a la mare dels ous? Si no, com va dir el sindicalista de la SEAT a la xerrada a la Casa de l’Aigua, ja us veig al carrer amb trenta dies per any treballat i una perspectiva fosca com la gola d’un llop. Seria de calaix realitzar accions en el centre de treball.

Se m’ocorre que vosaltres soles no sou prou. Hauríeu de buscar solidaritats. Amb les mobilitzacions com la manifestació dels 16.000 vau encetar un bon camí. Però ho hauríeu de fer d’una manera sistemàtica. Penso en buscar la solidaritat dels treballadors d’altres centres de la mateixa empresa –són companys vostres, no?-, penso en els comerciants, penso en els treballadors d’estes Terres, molts dels quals estan en situacions pròximes a la vostra, penso en els plens municipals, en els Consells Comarcals.

Però em sembla que és bàsic que no demaneu almoina, sinó solidaritat, i això implica posar de la vostra part. Per posar un exemple, no es pot proposar una vaga general quan no s’ha plantejat ni tan sols fer una vaga al vostre centre. I qui diu una vaga, diu una tancada o un setge (que no surta producte ni entre matèria primera). El contrari és el mateix que posar-se amb un potet a la porta de la catedral. Us pareix que heu de fer llàstima?

Anselm Llorenç

Terres de l’Ebre, 18-11-2009

Etiquetes: Anselm Llorenç, LEAR