SOLIDARITAT AMB LES TREBALLADORES DE LEAR

Anselm Llorenç | Tortosa

Avui ha estat un dia històric per al moviment obrer a les Terres de l’Ebre. De manifestacions, n’hi ha hagut moltíssimes, però no eren de treballadors i treballadores. De manifestacions obreres, també n’hi ha hagut, però a tot estirar aplegaven unes desenes de manifestants. Avui, milers de persones ens hem manifestat a Tortosa amb els treballadors i les treballadores de Lear en contra del tancament de l’empresa més gran de les nostres Terres. Els sindicats havien convocat per la reindustrialització del territori, però tothom estàvem allí en solidaritat amb les treballadores de Lear.

Solidaritat és una paraula que, a còpia d’usar-la a tort i a dret, ha perdut molt del seu significat original. Avui, tot és “solidaritat”. “Solidaritat” és donar el condol als familiars d’un difunt. “Solidaritat” és entregar roba usada a una ONG. “Solidaritat” és donar unes monedes a una captaire. S’ha convertit en sinònim de caritat cristiana, que consisteix a compadir-se i ajudar els qui no són capaços d’ajudar-se, amb el consegüent sentiment de superioritat.

En la tradició dels moviments de treballadors i treballadores, solidaritat tenia un significat ben diferent. Solidaritat era contribuir a la lluita dels companys i les companyes, entesos com tots els treballadors i treballadores. Qui no podia fer vaga, anava a una manifestació o organitzava una reunió o donava part del jornal a les caixes de resistència o cuidava els fills de les treballadores que es manifestaven o feien una vaga. Solidaritat era contribuir cadascú a la lluita de la manera que li era més factible.

Avui hem tingut una mostra d’esta solidaritat autèntica.

També és solidaritat donar, amb tota modèstia, opinions sinceres que les treballadores i els treballadors de Lear poden tenir en compte o no, segons en vegen la conveniència. Vet aquí les d’un sindicalista que ho és des de fa trenta anys, encara que mai no s’ha presentat a delegat de comitè d’empresa o de junta de personal, ni ha tingut cap càrrec en el sindicat, ni molt menys ha estat mai funcionari sindical (“alliberat”) i que sempre ha intentat estar en les batalles sindicals i no precisament en les fileres de darrere.

Una cosa m’ha cridat l’atenció de la manifestació d’avui. Sense dubte, independentment de la convocatòria, era la manifestació de la Lear. Sense la lluita de les treballadores de la Lear, la manifestació no s’hagués convocat. Per què, doncs, no n’han format la capçalera els delegats i les delegades del comitè de la Lear?

També hi he vist una pancarta humiliant, almenys a mi m’ha semblat indigna d’una manifestació obrera. Poc menys que s’hi suplicava als polítics que hi intervinguessen. Som la gent treballadora qui mantenim les institucions i els polítics. Directament, amb l’IVA i la renda, la major part dels quals paguem les classes treballadores. I indirectament, a través de la tributació pels beneficis dels empresaris, ja que estos beneficis no surten d’altre lloc que del nostre treball. Sent nosaltres qui paguem els polítics, els hem de suplicar que facen la seua faena? És que no tenim dignitat ni orgull? La Generalitat i els ajuntaments de Roquetes i de Tortosa han donat substanciosos ajuts a la Lear, des que encara era la Mai. No seria raonable exigir als polítics que li reclamen la devolució d’estos ajuts, si vol tancar? Estos ajuts, si tancava –cosa que per ara no ens hauríem de plantejar-, podrien servir per a recol·locar molta gent.

Modestament, crec que ara no és moment, encara, de reivindicar la reindustrialització, si més no com a consigna principal, sinó d’intentar aturar la desindustrialització. Crec que la consigna del moment hauria de ser “NO ALS TANCAMENTS, NO ALS ACOMIADAMENTS”. Est hauria de ser el crit de batalla, al meu entendre.

Per una veïna meua que té tres nebots treballant-hi he sabut que, ara, a la Lear s’està treballant “a tope”. No em sembla d’allò més encertat que, després d’EROs i aturades tècniques amb una substancial reducció salarial que no han evitat que l’empresa vulga tancar la fàbrica, es tinga ara temor de fotre-li allà on li faria mal, ara que ja l’únic que queda per perdre són els llocs de treball. No seria raonable i, potser, efectiu, que, a més de pressionar els polítics i les institucions –cosa que considero imprescindible, absolutament necessària-, es pressionés també directament a l’empresa, en el lloc de treball? Què s’hi pot perdre, en estes alçades?

Una darrera observació. Sóc una persona que, des que tenia disset anys –i ja en tinc cinquanta-tres- lluita pel redreçament i la dignitat de les Terres de l’Ebre, ja quan encara no hi havia ningú, fora de tres o quatre “sonats”, que ho fes. I em satisfa que esta consciència ebrenca aparega en una manifestació obrera. Però avui, al començament de la manifestació, quan s’organitzava, he sentit una manifestació aberrant d’esta consciència. Em refereixo a alguns comentaris d’alguna gent a qui molestava que hi hagués “pixapins” en l’organització de la demostració. A banda que els treballadors i treballadores de Barcelona no tenen cap culpa del que passa amb la Lear, per la qual cosa no mereixen estos mots despectius, si han intervingut en l’organització, suposo, ha estat perquè la gent d’aquí no ha tingut prou iniciativa per a no necessitar-ho.

Espero que no s’hagen ofès els hòmens que treballen a la Lear perquè el títol d’est escrit parle de “treballadores” i no de “treballadors”, de la mateixa manera que mai no s’han ofès les treballadores del tèxtil, un ram amb majoria de treballadores, quan es manifestaven o lluitaven i la premsa parlava dels “treballadors” del tèxtil, amb la qual cosa tothom s’hi imaginava persones “de pelo en pecho” en comptes del que eren realment, persones “con otra cosa en el pecho”.

Anselm Llorenç

Tortosa, 31 d’octubre de 2009

Etiquetes: Anselm Llorenç