Manel Zaera | Amposta
La tònica d’expedients de regulació d’ocupació (ERO) que han arribat amb la crisi no és aliena a les Terres de l’Ebre.
Males notícies com l’ERO d’Antaix, el tancament d’envidraments Guardiola, l’ERO de Medesa, el d’Ercros a Flix, etcètera, i les empreses que van reduint personal a mesura que acaben els contractes i es redueix la feina, tenen el seu màxim exponent en el tancament de Lear a Roquetes. Més de 500 persones al carrer, en un territori com el nostre, és molta gent. Més, m’atreviria a dir, en proporció, que la gent inclosa ens els ERO de Seat o Nissan.
Crec que tots entenem que quan les empreses van malament i el negoci no es pensa reorientar, el tancament és potser l’única solució. Però, si quan empreses com Seat o Nissan diuen que acomiaden determinada quantitat de persones, la Generalitat perd el cul perquè no ho facin –ho acaben fent, i reincidint, com en el cas de Seat–, a l’Ebre ens mereixem que l’esforç sigui, com a mínim, igual. I això no vol dir que s’hagi de subvencionar empreses per evitar una mort inevitable sinó que, si es fa amb unes, s’ha de fer amb totes.
Etiquetes: Antaix, Flix, Guardiola, LEAR, Manel Zaera, Medesa, Terres de l'Ebre
la crisi a les Terres de l'Ebre... 
Novembre 10, 2009 a les 4:14 pm |
Jo crec que s’ha d’agafar el bou per les banyes i no anar amb draps calents que en est cas no són “pan para hoy y hambre para mañana”, sinó gana per a avui i demà ens diuen que menjarem. Vull dir que això de la industrialització -que no reindustrialització, no es pot reindustrialitzar el que no ha estat industrialitzat- de les nostres Terres és una cosa molt interessant, i digna que s’hi lluite -encara que no a qualsevol preu-, però no soluciona en absolut el problema present de les treballadores de Lear i dels milers d’aturats que ja hi ha i dels que hi haurà, de seguir les coses com van. Mentre industrialitzem, què? Que visquen de l’aire? Perquè el subsidi i les ajudes sel’s acabaran més prompte que tard.
Jo crec que, sense renunciar a una industrialització que potser és necessària, ara per ara, hauríem de saber el valor de les ajudes que ha rebut la Mai-Lear i hauríem -haurien, els nostres representants- d’exigir-li que els tornés íntegres, so pena que se li expropiés la fàbrica i les matèries primeres per a continuar la producció deixant-la en mans de les treballadores, que podrien contractar, amb les indemnitzacions, uns bons tècnics tant de producció com de cerca de clients. Això sí que solucionaria, almenys per un temps, fins que arribés la industrialització promesa, el problema present i angoixòs de les treballadores de Lear. Per aquí haurien d’anar els sindicats, al meu entendre.