L’arribada de Carrefour a les nostresa terres s’ha venut com una oportunitat per al territori, una oferta de llocs de treball en temps de crisi. Però del que no s’ha parlat tant els dels “danys col·laterals” que pot comportar la  implantació  d’esta multinacional al nostre poble, de com pot afectar la implantació d’esta empresa a la pagesia i el petit comerç d’Amposta i les Terres de l’Ebre, que ja fa anys que estan en crisi.

Diu la dita que “qui no guarda quan té, no menja quan vol”, i en este cas la saviesa popular relecteix molt bé l’actitud de l’Ajuntament d’Amposta. Portant Carrefour a Amposta s’estan creant uns quants llocs de treball a curt termini -fet que evidentment és positiu- però a llarg termini no queda gens clar ni que els llocs de treball d’estes persones siguen estables, ni que l’arribada de la multinacional siga positiva per al poble:  sense poder “rebentar” preus com fan les grans multinacionals, sense poder oferir els mateixos horaris i sense disposar dels diners i el poder del què disposen este tipus d’empreses, als petits productors i comerciants els espera un futur complicat.

Hem de tenir en compte, a més que avui dia a l’Estat espanyol existeix un monopoli comercial en el qual entre set empreses (una de les quals Carrefour) es controla un 75% del negoci alimentari a tot l’Estat. És a dir, estes set empreses (Mercadona, Eroski, Al Campo, El Corte Inglés, Carrefour i els majoristes Euromadi i IFA/1) poden decidir els preus de venda dels aliments (amb la conseqüent ruïna que suposa això per a la pagesia i el petit comerç que no hi poden competir de cap manera), quins aliments es venen (cosa que implica la introducció de transgèncis i reducció de la diversitat), etc.

És per això que Maulets considerem que la inaguració de Carrefour a Amposta suposa el “toc de gràcia” definitiu per al petit comerç i la pagesia d’Amposta

ebre@maulets.org

www.maulets.org/ebre

I és que el increïble canvi de posicionament de CCOO i UGT sobre les pensions resultava inxeplicable. Passaren de dir que les pensions eren intocables, que això no ho negocarien…a que amb “flexiblitat” per tots dues bandes es podria arribar a un acord. Perquè aquest canvi tan radical? El ministre Manuel Chaves, mitjançant una resolució en el BOE (just abans que començaren les trobades) atorga una subvenció per a les organitzacions “sindicals” de 26,6 milions d’euros… Tot just unes poques setmanes després del “regal” de 143 milions d’euros a CCOO i UGT entre setembre i desembre de 2010 (quan en tot el 2009 “només” van rebre uns 95 milions d’euros)-  Per cert, diners que no han de justificar com se’ls gasten.

Pep Giner (Coordinadora Obrera Sindical, Terres de l’Ebre)

Recull de mobilitzacions

• Alacant

Centenars de persones es van manifestar ahir dijous 27 de gener pels carrers més cèntrics d’Alacant en contra del pensionazo i del traïdor pacte entre els sindicats grocs, patronal i govern al voltant de la reforma de les pensions. Després de setmanes d’intensa feina agitativa, amb el repartiment de milers de pamflets informatius als mercats i barris populars, la Plataforma de Lluita Contra les Retallades se sumà a la jornada de mobilitzacions generals que recorregueren el llarg i ample dels Països Catalans, i que incloïen tres vagues generals (País Basc, Galícia i Principat de Catalunya) i nombrosses mobilitzacions al País Valencià i a l’estat espanyol.
La marxa celebrada a Alacant l’obria un taüt, simbolitzant la mort de les pesnions públiques i el suport del govern, patronal, CCOO i UGT als bancs i els plans de pensions privats. Tota l’esquerra anticapitalista de la ciutat es mobilitzà amb dignitat i coratge, mentres que aquells que han integrat la Plataforma de Lluita fins ahir, però que l’abandonaran en breu (CCOO, Intersindical, etc) van decidir quedar-se a casa a brindar per l’enorme èxit de la negociació amb la patronal i el govern.

Alacant en Crisi

Vídeo de la mobilització a Alacant

• Tarragona

Una manifestació de més de 400 persones tanca la jornada de vaga general al Camp.

Pels carrers més cèntrics de Tarragona, una manifestació de més de 400 persones ha tancat la jornada de vaga general convocada CGT, CNT, COS, Solidaritat Obrera i amb el suport de la Coordinadora Repartim el Treball i Riquesa del Camp, contra la retallada de les pensions. La protesta ha transcorregut amb normalitat i en un ambient reivindicatiu i combatiu. Els organitzadors valoren positivament la jornada de lluita, tot i el mins seguiment a les nostres contrades. La convocatòria de vaga era la primera que no comptava amb el suport dels sindicats “majoritaris”, i pretenia mostrar el rebuig a la retallada social i laboral que finalment ha aprovat el govern espanyol amb el vistiplau dels sindicats grocs CCOO i UGT, amb la reforma de la Seguretat Social que traslladaran al  Congrés dels Diputats.
La manifestació que ha recorregut els carrers de Tarragona estava convocada per la Coordinadora Repartim el Treball i Riquesa del Camp, que agrupa una quinzena d’entitats entre sindicats de base i moviments socials. Sota un plugim persistent, els manifestants han caminat des de la plaça Imperial Tarraco fins a la plaça de la Font, on s’ha fet la lectura del manifest unitari a les portes del consistori tarragoní. Durant la manifestació s’han pogut sentir crits com “aturem la retallada de les pensions”, “Comissions Obreres i UGT, sou uns traïdors” o “repartim el treball i la riquesa”, entre altres.

Matí de vaga general al Camp

Poble Viu informació de les mobilitzacions

Imatges de la manifestació

Vídeo manifestació

Esquerra Independentista del Camp

• Reus

Unes 300 de persones d’arreu del Camp es van manifestar el divendres 21 de gener del 2011 pels carrers més cèntrics de Reus en contra de la retallada de les pensions i la reforma laboral. La protesta ha estat convocada per la Coordinadora Repartim el Treball i la Riquesa del Camp,  que agrupa una quinzena d’entitats entre sindicats de base i moviments socials.

Vídeo de la manifestació a Reus

• València

Al voltant de 2000 persones es manifesten a València contra la retallada de les pensions.

Convocades per la Plataforma pels Drets Socials centenars de persones han desafiat la pluja i han marxat pel centre de la ciutat per dir no a la retallada de les pensions. La mobilització ha fet aturades a les portes del Banc d’Espanya, de la Delegació del govern espanyol, i de la Tresoreria de la Seguretat Social. En elles diferents parlaments han denunciat la responsabilitat del capital financer i del govern de l’Estat en aquest atac al sistema públic de pensions. També s’ha denunciat el funest pacte a la baixa d’UGT i CCOO amb el govern i s’ha recordat que la lluita és l’únic camí per aturar totes aquestes agressions a la classe
treballadora. Els records i les mostres de suport cap a les vagues generals convocades a Galícia, Euskal Herria, i el Principat de Catalunya han sigut una costant, així com també s’ha enviat una abraçada a la resta de pobles en lluita arreu del món. A les portes de la Plaça de Bous s’ha donat per desconvocat l’acte recordant que aquest dissabte a les 11:30h i des de C/ Túria amb C/ Sanchis Bergón, hi haurà una nova marxa contra la retallada de les pensions que recorrerà els barris de Botànic i Ciutat
Vella fins el Mercat Central.
Durant la manifestació no s’han deixat de cridar consignes contra les retallades socials com ara “les nostres vides no són un negoci”, “caminem tots plegats a la vaga general”, “qui sembra la misèria, recull la ràbia!” o “ací estem, nosaltres no pactem!”. S’han fet pintades amb el lema “la crisi que la paguen els rics” a la seu d’uns grans magatzems i, al final de la marxa, s’ha cremat una falla que representava un banquer La mobilització ha comptat amb el suport de la Coordinadora Obrera Sindical, Confederació General del Treball, Intersindical Valenciana, Endavant, Esquerra Anticapitalista, la Koordinadora de Col·lectius del
Park Alkosa, l’Assemblea de Joves de València, PCPE, CJC, Maulets, EUPV, CS Terra, SEPC, CNT, el Col·lectiu Autònom de Treballadors,… també ha comptat amb la participació d’un actiu bloc autònom i anticapitalista.

Cal afegir que el mateix dia al matí, estudiants de la Universitat de València han tallat l’Avinguda Blasco Ibàñez -una de les artèries
principals de la ciutat- per denunciar la retallada de les pensions. La protesta s’ha allargat durant almenys 20 minuts fins l’arribada de la Policia espanyola moment en el qual els estudiants s’han refugiat a la Facultat de Geografia i Història.

Imatges de la mobilització a València

Els estudiants també es fan veure

Vídeo de la manifestació

29 de gener.
Vora cent persones recorren els barris del Botànic, Velluters i el Mercat per protestar contra la retallada de les pensions.
Prop d’un centenar de persones han participat aquest matí a València en la marxa contra la retallada de les pensions que ha recorregut els carrers dels barris del Botànic, Velluters i el Mercat. La mobilització tenia com a objectiu informar el veïnat de la pèrdua de drets que implica la reforma de les pensions que el govern espanyol ha aprovat amb el suport de la confederació empresarial i de UGT i CCOO. El cercavila ha realitzat dues aturades, una al mercat de Rojas Clemente, al barri del Botànic, i una final al Mercat Central. En la primera s’ha llegit un manifest adreçat als treballadors autònoms, botiguers i xicotets empresaris perquè se sumen a les protestes contra les mesures antisocials del govern espanyol i del govern autonòmic valencià. En la
segona, s’ha realitzat un breu parlament en què s’ha denunciat el greu atac contra treballadores i treballadors que suposa la reforma del sistema públic de pensions i s’ha demanat la convocatòria d’una nova vaga general per plantar cara a aquesta brutal agressió.
Durant el recorregut, que s’ha realitzat en un ambient reivindicatiu i festiu alhora amb l’acompanyament de música de dolçaines (de la colla de dolçainers de la Societat Coral El Micalet), les persones participants han cridat consignes com “les nostres pensions no són un negoci” i “ens fa falta ja una vaga general”. Diversos veïns i veïnes que eren als carrers pels que passava la marxa s’hi han anat sumant, així com també han donat mostres de suport a la protesta des d’algunes balconades.

• Berga

S’ha concentrat un grup de persones i s’ha fet un passacarrers apuntant alguns culpables del malestar. S’ha repartit informació i s’han realitzat accions a dues entitats bancàries, a les seus de CCOO i UGT, a l’oficina de l’OTG (on s’ha informat a la gent que esperava el seu número) i a la seu de la Seguretat Social. S’han anat encenent petards allà on es feia una aturada per fer una mica de soroll i s’ha acabat penjant una pancarta a la barana de la Plaça Cremada (Plaça St. Pere), que deia “Prou retallades socials, organitzem la ràbia”.

Llibertat.cat

• Lleida

Unes 300 persones han participat en la mobilització, precedida per una bicicletada que al migdia a aplegat mig centenar de persones.

• Vic

Mig centenar de persones s’han manifestat a Vic. La manifestació ha transcorregut sota el lema “Ja n’hi ha prou de retallar drets socials”.

• Terrassa

Ocupacions de La Caixa i els sindicats institucionals. Un grup d’una cinquantena de persones realitza ocupacions d’una oficina de La Caixa i de l’entrada de la seu de CCOO i UGT.

Llibertat.cat

• Girona

La jornada de vaga general convocada per CGT, CNT, COS i Solidaritat Obrera va arrancar a les 7 del matí a la ciutat de Girona amb un piquet informatiu a les estacions d’autobusos i tren. El piquet format per una vintena de militants de CGT i Endavant, va repartir el manifest de la convocatòria de vaga i va animar a participar de la manifestació convocada a la tarda. Posteriorment aquest mateix piquet va dirigir-se a l’entrada de les obres de la nova estació del TGV bloquejant l’entrada de camions i tallant el trànsit. El tall es va mantindre durant uns vint minuts fins a l’arribada de la policia municipal i mossos d’esquadra que va fer desistir al piquet. Finalment el piquet va dirigir-se a la Universitat de Girona, concretament a la Facultat de lletres, on van continuar fent difusió de la campanya contra la retallada de les pensions.

L’acte central de la vaga va ser la manifestació de la tarda que va aplegar més d’un centenar de persones i que va transcorre pel centre de la ciutat. La protesta anava encapçalada per una pancarta amb el lema: “Aturem-los! Ara, lluita!! No a les retallades socials”. Al final del recorregut va llegir-se un manifest que denunciava la retallada de les pensions com “un atac sense precedents contra els drets dels treballadors” i finalitzava amb una crida contra la dictadura dels mercats i el servilisme sindical. Un cop acabada la lectura del manifest va desconvocar-se la manifestació.

• Vallès occidental

La setmana de mobiltzacións al Vallès ha estat de molta intensitat. Mentre una roda de premsa davant la seu del PSC de Sabadell obria la setmana de lluites en aquesta ciutat, aquell mateix vespre una marxa recorria el centre de Terrassa per denunciar la reforma de les pensions. El dia 25 es convocà una casserolada a Sabadell, de la qual se’n pot veure el vídeo. El dia 27 començà amb accions als FFC (vídeo) i a la Renfe, la última de les quals acabà amb dos joves detinguts a Montcada i Reixac. Les accions van extendre’s al llarg del matí, i s’ocupà la seu de CCOO i UGT a Terrassa i una de les sucursals de La Caixa a Sabadell (vídeo). Tot seguit, vaguistes d’arreu del Vallès es van concentrar a Montcada i Reixac, des d’on van sortir caminant per la C-17 fins a Barcelona. La marxa fou retinguda per una forta dotació dels Mossos d’Esquadra, que van identificar al voltant de 100 persones i els van encapsular durant més d’una hora.

• Vallès Oriental

Una setantena de persones convocades per la CGT i diversos moviments socials vallesans han realitzat una marxa per la C-17 des de Montcada i Reixac, realitzant diversos talls de trànsit i concentracions, però no ha pogut arribar a Barcelona a l’haver estat totalment bloquejada pels Mossos d’Esquadra.

• Manresa

Concentració informativa realitzada davant la Seguretat Social.

Vídeo de la concentració

• Barcelona

Al Principat, la vaga fou més notòria als transports metropolitans de Barcelona, amb un seguiment del 40% als autobusos i un 20% al metro. A l’aturada s’hi van sumar sobretot treballadors de diverses indústries (entre les quals Seat, Roca, Gearbox, Prismia -antiga Pirelli-, Mahle Componentes del Motor, Mahle SA, Nestlé), de la neteja, de l’administració pública (Ajuntament de Barcelona i d’altres localitats de l’àrea metropolitana, Diputació de Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona, Universitat Politècnica de Catalunya, Correus en diverses localitats) i del sector del transport (CLH Aviación, TMB).

A més dels sindicats convocants, CGT Catalunya, CNT Catalunya, COS i Solidaritat Obrera, nombroses organitzacions i moviments socials, entre els quals l’Esquerra Independentista, prengueren part activa en les mobilitzacions. Al llarg de tot el dia hi van haver piquets en les principals ciutats. Hi hagué igualment nombrosos talls de circulació, així com alguns sabotatges a diversos punts del país.
Barcelona fou la ciutat on la manifestació congregà més persones, prop de 10.000 manifestants van recórrer la ciutat a la tarda seguint la convocatòria dels moviments socials i els sindicats CGT Catalunya, CNT Catalunya, COS i TMB Autobusos. La manifestació anava encapçalada per una pancarta amb el lema “Ni retallada de pensions ni reforma laboral. Vaga general, prou reformes institucionals” i va acabar a davant de la patronal Foment del Treball, davant un enorme desplegament policíac.

l’Accent

Editorial de l’Accent

Vídeo de piquet informatiu al Clot

• Palma
  

Vídeo manifestacions

• Castelló de la Plana

A Castelló es va celebrar una concentració a la plaça Maria Agustina a dos quarts de vuit. Convocada per la CGT, la COS, la Coordinadora pel Repartiment del Treball i la Riquesa , PCPE i l’Esquerra Independentista de la Plana .

B. Els escenaris a curt i mig termini
C. Les possibilitats de confrontar la crisi des de posicions de classe
D. La dialèctica de la lluita de classe i la lluita d’emancipació nacional
E. Hegemonia i avantguarda. Claus per a interpretar el paper de l’independentisme en la lluita política actual.

1. Les causes de la crisi a l’Estat espanyol
A la fi de desembre de 2003 vaig publicar a la Xarxa el text “Les crisis del marc estatal d’acumulació”, escrit per a un debat amb independentistes gallecs, i destinat a avançar en un debat més ampli amb altres moviments independentistes i internacionalistes. Hui convide a que es torne a llegir i es critique a la llum dels esdeveniments ocorreguts en aquests quasi set anys. La terrible “foto de les Açores” de març de 2003 –Aznar, Bush i Blair en representació de l’imperialisme assassí– reflectia l’eufòria irracional de la burgesia espanyola. Tot aparentava anar vent en popa, encara que una mirada crítica, marxista, descobria ràpidament la gravetat de les crisis internes. Externament, semblava que s’havien assolit per fi tres dels quatre objectius fonamentals cercats en la segona meitat de la dècada de 1970, a saber: integrar al capitalisme espanyol en el capitalisme internacional; legitimar la monarquia, i derrotar el moviment revolucionari; el quart objectiu estava només resolt en part ja que si bé les burgesies autonòmiques i regionals col·laboraven fidelment amb l’Estat, no succeïa així amb l’independentisme revolucionari. Exceptuant la resistència tenaç d’aquests independentismes, la resta semblava encarrilat.
Menys de quatre anys després, a l’estiu de 2007, la crisi financera va ser el detonant d’una crisi mundial mai vista abans perquè, sobre la base d’una sobreproducció excedentària que no troba eixida en el mercat, s’amuntonen immediatament una crisi ecològica, una crisi energètica i alimentària i una crisi d’hegemonia imperialista. D’aquesta manera, en solament un any, a l’estiu de 2008, l’espurna financera s’havia transformat en un desastre d’extrema gravetat que únicament ara, quatre anys després, uns pocs intel·lectuals burgesos comencen a albirar. A l’Estat espanyol la crisi global va reobrir les quatre fallides històriques que recorren el marc estatal d’acumulació des del segle XVII i que s’havien intentat tancar per a sempre amb l’engany de la “transició democràtica”. Com és possible que una crisi reòbriga semblants falles abissals? Rellegint en text de desembre de 2003 veiem com les quatre fallides ens remeten al fracàs històric de la revolució burgesa a l’Estat espanyol. I un dels efectes de tal fracàs és la tecnofòbia de la burgesia espanyola, el seu menyspreu per la ciència i la tecnologia.
Segons el FMI, el capitalisme espanyol ha descendit del lloc 8 al lloc 12 i fins i tot al 13 si es té en compte el nivell adquisitiu d’una població cada dia més empobrida. Alhora, en 2008 havia retrocedit del 29 al 33 en l’escala de productivitat mundial, i ara retrocedeix del 33 al lloc 42, és a dir, ha retrocedit tretze llocs en dos anys. En un capitalisme mundialitzat la productivitat del treball és decisiva per a mantenir, almenys, la capacitat exportadora, per a competir en el mercat intern amb les mercaderies externes, i per a evitar l’inevitable empobriment que comporta el dèficit comercial, que sorgeix quan es compra a l’exterior més del que es ven a l’exterior. I el capitalisme espanyol és un dels més deficitaris del món en aquest crucial tema, és a dir, s’empobreix un poc més en cada compra-venda que realitza. Una sola dada: la indústria tecnològica ha decrescut un 7% en 2009, any en el qual no havia cap empresa espanyola entre les 100 primeres en I+D+i del món. Una crisi d’aquesta magnitud es mostra sintèticament en el fet innegable que l’economia espanyola estava en fallida tècnica el 7 de maig de 2010.  L’imperialisme, en veu d’Obama, va exigir a l’Estat espanyol que destruïra el moviment obrer i els drets de les classes treballadores, i el 12 de maig Zapatero en només dos minuts va llegir en el Congrés 16 pàgines d’atacs devastadors contra les classes i nacions oprimides. Des de llavors “Espanya” s’ha convertit en “un protectorat econòmic” de l’imperialisme.
Al costat del problema de la fallida, de la baixa productivitat i del dèficit exterior, està també el problema de la caiguda del consum intern, bàsic per a reactivar l’economia estatal que depèn en un 60% d’aquesta forma de consum, perquè les empreses que no poden exportar han de vendre dins de l’Estat, o tancar. Però una població cada dia més empobrida compra cada dia menys. Ara, el 30% de les famílies tenen dificultats o moltes dificultats per a arribar a final de mes, i el 40% no té capacitat de pagar despeses imprevistes, mentre que el 25% de la infància estatal malviu sota llindar de la pobresa, i segons Càrites el 22,7% de la població viu en la pobresa, un 3,4% més que en 2007. A més, el deute global supera en un 60% a l’estalvi disponible i la de la gent del carrer el 34% del que té estalviat, i la morositat s’ha disparat a nivells de la crisi de 1996-97. A més, es diu ja que l’economia espanyola pot arribar a patir un “corralito” com l’Argentina en 2001, que va arruïnar a la “classe mitjana” i va empobrir encara més al poble treballador, mentre que engreixava l’alta burgesia. També es diu que l’economia té un endarreriment històric molt difícil de retallar i que pot dur-li definitivament al vagó de cua de la UE.
2. Els escenaris a curt i mig termini
Aquestes dades són les que ara ens interessen fonamentalment, tenint en compte el poc espai disponible. I ens interessen perquè no es tracta tant de debatre sobre la crisi “a l’Estat espanyol”, sinó de la crisi “de l’Estat espanyol” perquè els escenaris a curt i mig termini no depenen només de la crisi socioeconòmica sinó també de l’evolució de les altres crisis exposades. Per exemple, els fracassos sistemàtics dels plans en I+D responen a la incapacitat estructural del capitalisme espanyol, des dels seus menuts empresaris fins a la seua burocràcia estatal, passant per la ignorància social dominant i pel pes retrògrad i anticientífic de l’Església catòlica. Per exemple, és indubtable que la taxa d’atur anirà baixant a poc a poc i que l’economia tindrà repunts a l’alça a causa de les brutals mesures imposades i a la lògica mateixa de les fases econòmiques en el capitalisme; ara bé, sent això cert, la debilitat intrínseca de la burgesia espanyola condicionarà negativament aquestes recuperacions, mentre que l’Estat espanyol no desenvolupe una mentalitat burgesa orientada no tant al fuet i al pal repressiu com a la carlota de la incentivació i de la tecnologia. En termes marxistes es tracta de supeditar la plusvàlua absoluta, basada en les llargues jornades esgotadores i en la privatització dels serveis socials, a la plusvàlua relativa basada en la tecnificació i en els serveis públics. Però un canvi així exigeix d’una profunda transformació del bloc de classes dominant, del seu Estat i de tota l’estructura sociopolítica i cultural espanyola. I això no es produirà perquè llevat de la burgesia basca i una part de la catalana, que per raons històriques d’acumulació sí han desenvolupat aquesta mentalitat, la resta no ho ha fet.
A més d’aquest determinant estructural, tenim altra tendència que ja està condicionant cada vegada més el futur i el present: l’afebliment de la mal anomenada “classe mitjana”, fracció de la classe obrera que creu haver “ascendit socialment” a menuda i mitjana burgesia, quan en realitat el seu transitori i insegur avanç és només un salari menys dolent. La “classe mitjana” és com una goma que s’estira i s’encongeix al so de les crisis. El que ara ocorre és una disminució com mai abans vista d’aquestes fraccions que descobreixen ràpidament la seua amarga condició. Exceptuant àrees a “les potències emergents”, en la resta del capitalisme la “classe mitjana” torna a descobrir la seua realitat proletària. La “classe mitjana” estatal va ser engreixada deliberadament per la dictadura franquista i després impulsada pel PP i la seua política de diners barats per a idiotitzar i lligar amb deutes a les classes treballadores. La direcció imposada a la crisi per la burgesia accelera aquesta tendència i els seus efectes contradictoris: amples sectors de la ex “classe mitjana” giren a la dreta, al PP i a UPyD, o a la indiferència, mentre que a les nacions oprimides giren cap a l’autonomisme i el regionalisme conservadors.
Finalment, les lentes i insegures recuperacions econòmiques, que tot just reduiran la taxa de l’atur, així com la reculada de la “classe mitjana”, aquestes dues dinàmiques acceleren altra més global: el retard en la recomposició de la centralitat del moviment obrer i revolucionari. Les crisis són utilitzades per la burgesia per a assestar terribles colps a la centralitat obrera i popular. Les grans barriades treballadores, així com les àrees de vida de la colpejada “classe mitjana”, pateixen un deteriorament imparable en les seues condicions de vida, cultura i oci. Alhora, l’atac reaccionari sense parangó contra els drets socials, laborals, sindicals i político-democràtics que ha llançat el PSOE amb l’excusa de la crisi, multiplica les dificultats de tot tipus, i reforça la insolidaritat i la por al futur, però alhora i pel costat oposat, facilita la radicalització i conscienciació política. L’orientació que prenga aquesta pugna entre l’eixida dretana i l’esquerrana dins de les masses explotades depèn en bona mesura de l’existència en el seu interior d’organitzacions revolucionàries arrelades en la vida popular. Els resultats de la vaga general del 29-S s’expliquen en bona mesura tenint en compte aquests i altres factors, i segons el context nacional de cada zona de lluita, per exemple les diferències entre Euskal Herria i els Països Catalans.
3. Les possibilitats de confrontar la crisi des de posicions de classe
Sempre és possible lluitar contra la crisi perquè sempre existeix una lluita sorda i latent contra l’explotació assalariada, però el problema radica en les nostres limitacions teòriques per a descobrir-la. La lluita sorda i subterrània tendeix a emergir a la superfície només després de transcorregut un temps des de l’aparició inqüestionable de la crisi econòmica, és a dir, la lluita de classes comença a superar la censura mediàtica conforme els efectes de la crisi assoten la ideologia reformista al si de la classe obrera i faciliten l’avanç de la teoria revolucionària. Es tracta d’un procés global que es mostra en el fet perceptible que la crisi estrictament econòmica es transforma en crisi socioeconòmica i avança a crisi político-econòmica, és a dir, avança cap al problema del poder polític com a quintaessència del poder econòmic, del poder sobre l’Estat i sobre la propietat privada. I és que en el fons de tota crisi econòmica batega el problema del poder i de la propietat, de l’Estat de classe, i en el nostre cas, de l’explotació nacional. Però l’avanç de la lluita estrictament econòmica a la socioeconòmica i a la político-econòmica, per a acabar en la lluita revolucionària pel poder i per la independència, sempre és obstruït, desviat i/o derrotat per la burgesia, i la seua resistència augmenta a mesura que avança el poble en el seu alliberament.
Hem de saber que la lluita contra tota crisi econòmica, per menuda que siga, sempre té contingut polític, que tendeix a fer-se determinant segons la crisi creix fins que corca el poder burgès. Per tant, per a lluitar contra qualsevol crisi per xicoteta que siga, allò decisiu és trobar la seua connexió amb la política i amb el poder, per feble o inexistent que semble a primera vista. L’afirmació de l’essència política de tota crisi separa el marxisme de l’anarquisme i del reformisme, i més en les nacions oprimides i en la lluita antipatriarcal, perquè la política sempre és poder sobre i de la propietat de les forces productives, sobre i de l’Estat i les seues violències, sobre i del cos de la dona. Descobrir l’essència política de tota crisi i el seu contingut de poder requereix de tres esforços conjunts: existència d’una organització revolucionària, implantació pràctica en la injustícia contra la qual es lluita, i formació teòrica de la militància que intervé en aquesta lluita.
El contingut polític de tota crisi mai pot ser adquirit de forma abstracta i teoricista des de fora de les lluites concretes. La politització abstracta i llibresca només es produeix en el mitjà universitari que degenera ràpidament en el dogmatisme sectari, per a acabar quasi sempre en la decepció, prèvia a la dretanització. En el moviment obrer, és la totalitat de la lluita de classes la que aporta aquesta experiència en general, però és l’experiència concreta de cada lluita particular la que ho assegura. La interacció entre l’experiència general i la particular només es perfecciona en la mateixa lluita, sent imprescindible l’acostament de les organitzacions revolucionàries, l’abandonament del seu sectarisme, dins d’un marc de democràcia obrera i popular expansiva. La ideologia xicotetburgesa del proletariat dificulta o impedeix la presa de consciència si no es realitza aquesta mitjançant la pedagogia de l’exemple, de la pràctica, i respectant les formes assembleàries d’autoorganització obrera. La dialèctica entre espontaneïtat i organització, crucial, ha d’equilibrar ambdós extrems fugint tant del dirigisme verticalista i burocràtic com de la inconsciència aventurera i precipitada mancada del mínim debat constructiu sobre les forces pròpies i les de l’enemic.
4. La dialèctica de la lluita de classe i la lluita d’emancipació nacional

Una de les debilitats de l’independentisme socialista als Països Catalans és la lenta formació d’un sindicalisme sociopolític catalanista que oriente al poble treballador pels camins de la lluita de classes. No és una debilitat exclusivament atribuïble a l’independentisme, sinó que pense que naix de la forma històrica d’acumulació de capital en la nació catalana oprimida nacionalment, mentre que a Euskal Herria i a Galiza el procés ha estat diferent, com se sap. No sóc ningú per a donar consells, però albire que la possibilitat de lluitar contra la crisi des de posicions de classe passa inevitablement per l’enfortiment d’aquest sindicalisme catalanista. És cert que ací el sindicalisme estatal és menys nacionalista espanyol que a Euskal Herria, encara que la cosa varia segons els territoris catalans, però entenc que segueix sent fonamental que la nació treballadora catalana tinga el seu sindicalisme independentista i majoritari.
Em consta que s’avança cap a aquest objectiu respectant ritmes i procedències, i les dues coses bàsiques que vaig a dir a continuació pretenen ajudar en aquest objectiu. La primera és que l’independentisme d’esquerres ha de marcar molt nítidament la seua diferència qualitativa respecte al pseudo-independentisme de dretes i reformista. No pot existir un independentisme seriós que siga de dretes, perquè tard o d’hora sempre sorgeix el problema decisiu de la propietat privada: de qui és la nació catalana, dels qui dient-se independentistes acceptarien gustosament bases estrangeres, ianquis per exemple, i la supeditació del país a l’imperialisme, o del poble treballador i socialista? En el capitalisme actual, mundialitzat, no pot existir altra independència que la socialista i internacionalista. L’independentisme només pot estendre’s i arrelar en una classe obrera tan complexa com la catalana –també la basca ho és, i molt– si demostra amb els seus actes que forma part del poble treballador. Com fer-ho?
La resposta a aquesta pregunta és la segona cosa que vull dir. Des de començaments del socialisme, la interacció entre el programa mínim o tàctic, i el programa màxim ha estat sempre el mètode adequat per a fer que la fi estiga dins dels mitjans utilitzats. La dialèctica fins-mitjans és fonamental per a l’independentisme socialista, i més encara en un període de crisi global que obre una fase històrica molt llarga de contradiccions aguditzades a l’extrem. Segons siguen els canvis conjunturals han d’adaptar-se els mitjans a la finalitat, però mai a l’inrevés. Els mitjans són tàctiques dependents de la seua efectivitat, sempre valorada segons s’avance o retrocedisca en el camí a les fins buscades, mai a l’inrevés. És la finalitat, l’objectiu, el que determina els mitjans que cal emprar. I quan la finalitat és la creació d’una República Socialista, amb el seu Estat obrer i el seu poble en armes, llavors s’ha de ser lúcidament conscient que el capitalisme nacionalment opressor és i serà l’enemic a batre. La potenciació d’un moviment obrer i popular independentista sorgeix com una necessitat elemental que suma en si mateixa el contingut de mitjà i de finalitat.
5. Hegemonia i avantguarda. Claus per a interpretar el paper de l’independentisme en la lluita política actual.
El marc estatal d’acumulació, o “Espanya”, pateix fallides profundes aguditzades en els moments de crisis capitalista mundial. La crisi que ara es desenvolupa, i que no està de cap manera tancada sinó que tornarà a patir nous terratrèmols, obliga a la burgesia espanyola a realitzar un desesperat esforç per a no quedar-se definitivament en la perifèria de l’imperialisme occidental cada vegada més amenaçat per altres blocs interestatals en expansió. Les falles internes agreugen les dificultats inherents a la crisi mundial. Un exemple del que diem ho tenim en que ara mateix està assumit que la independència espanyola s’ha reduït en els afers exteriors a ser “un protectorat econòmic” de l’imperialisme, el que, de retruc, multiplica el nacionalisme espanyol en l’interior del seu Estat. A major dependència i debilitat externa, major nacionalisme opressor intern. L’angoixant situació mai vista de maig del 2010 ha estat “oblidada” en aquest estiu per la conjunció de tres grans espectacles alienadors: el reobert terrorisme moral de l’Església catòlica en defensa de la castedat per a silenciar els escàndols sexuals i econòmics; el debat sobre les corregudes de bous i el mundial de futbol. O siga, el nacionalisme espanyol s’ha reformat internament agenollant-se davant les pilotes, les banyes i les verges.
Però l’estiu va passar i la vaga del 29-S, les mobilitzacions al Principat de Catalunya, el procés basc, la lluita gallega per la seua llengua, la fallida de les corruptes administracions autonòmiques i regionals, i un llarg etcètera, han tirat a les escombraries el muntatge de l’estiu, encara que la dreta neofeixista ha eixit reforçada. En aquesta conjuntura, l’altra part del bloc de classes dominant, la representada pel PSOE, veu que quasi ha perdut el Govern en 2012 i, per a mantenir-se en ell, ha d’obrir una mena de “segona transició” que estabilitze l’ordre intern suficient per a que les classes i nacions oprimides es deixen explotar tan bestialment i durant tants anys com allò exposat per la reforma del PSOE apareguda  el 12 de maig de 2010. La primera “transició” va tenir quatre objectius vitals, segons hem vist més amunt. Ara, un dels quatre, el de la derrota del moviment revolucionari, té menys urgència que llavors encara que tot indica que l’esquerra político-sindical està iniciant una recomposició lenta però sostinguda. No obstant això, els independentismes de les nacions oprimides no estan derrotats sinó que, a més d’haver superat moments molt durs als Països Catalans, Galiza, etc., han tingut una certa recuperació i, sobretot, disposen d’una perspectiva més depurada que fa un terç de segle, però també s’ha centralitzat el nacionalisme espanyol al voltant de forces polítiques llavors inexistents.
L’actual crisi “de l’Estat ”, més greu que la de llavors, exigeix una “negociació” més dura entre la burgesia espanyola i les autonòmiques. És a dir, aquestes segones haurien de fer més concessions que llavors, per molt que el PSOE haja promès algunes coses al PNB molt recentment, apurat per la seua extrema debilitat política. De la mateixa manera, el PSOE pot obrir una via molt controlada de reconeixement lent i sempre insegur dels drets del Poble Basc en la mesura que això li redunde en vots cara al cicle electoral que ara comença, i que arribarà a l’instant crític en les estatals del 2012. Que aquestes cessions a Euskal Herria siguen definitives en el temps és molt dubtós, perquè fins a ara cap govern espanyol, siga monàrquic o republicà, ha complit els acords negociats amb el Poble Basc, sempre ha acabat trencant-los unilateralment. Per altra banda, és encara més dubtós, per no dir impossible, que aquesta línia aplicada ara a Hego Euskal Herria siga també aplicada a la resta de nacions oprimides.
Per a concloure, l’independentisme i la seua avantguarda han d’avançar com a forces hegemòniques en els seus pobles, el que exigeix, primer, saber quins canvis socials provoca la crisi en la seua economia, en les seues classes, en la seua identitat, ja que sense aquest estudi tota la resta és anar a cegues; segon, saber amb quines forces noves pot nodrir-se l’independentisme, però també saber què pensa l’Estat a mitjà i llarg termini, no solament a curt; i tercer, saber que si bé la crisi “a l’Estat” ens ensenya allò immediat i extern, allò decisiu és estudiar la crisi “de l’Estat” que ens ensenya les entranyes del monstre, la seua naturalesa com marc d’acumulació del capital, amb les seues contradiccions estructurals. No pot haver cap avanç en l’hegemonia nacional sense aquesta capacitat de l’avantguarda d’anar teòricament i política per davant de les estratègies de l’Estat. Conèixer la fondària històrica de la crisi “de l’Estat” i la seua capacitat per a maniobrar, enganyar, desorientar i integrar les lluites, aïllant a qui no es rendeix per a colpejar-lo sense pietat, aquesta saviesa ha de ser aplicada sempre, i amb ella el que es defineix com a “principi de precaució”; és a dir, desconfiar de l’opressor, elemental en la llibertat humana, en el coneixement i en la ciència.

En segon lloc, caldria precisar una sèrie de punts respecte als fets narrats (deixant clar que caldrà veure què diu la investigació de la Inspecció de Treball, i sobre tot, què diuen sobre els fets els companys de feina del company mort, i testimonis de l’accident):

1. Resulta molt dur (per dir-ho suaument) veure com en uns moments de crisi, desprotecció i precarietat terribles com els actuals, els “sindicats” institucionals es dediquen a promoure noves edificacions (com si d’una empresa promotora més és tractessen), mentre només en els darrers 4 mesos de 2010 ja han rebut un total de 143 milions d’euros en subvencions de l’estat espanyol.

2. Si com es veu que ha passat en aquest cas, CCOO és la empresa promotora d’aquesta edificació, CCOO és responsable directa de la mort d’aquest company, ja que així ho marca la legislació que afecta a la seguretat i la salut laborals vigents en aquests moments al sector de la construcció:

a. Llei de Prevenció de Riscos Laborals – LPRL, Llei 31/1995 modificada i substituïda per la Llei 54/2003 (i posteriors modificacions i afegits)

b. RD 1627:1997, Reial Decret pel qual s’estableixen les disposicions mínimes de seguretat i salut en les obres de construcció.

c. i el IV Conveni General de la Construcció (2007-2011).

3. D’acord a aquesta legislació, l’agent promotor (en aquest cas CCOO) té l’obligació de garantir la presència d’un agent independent, anomenat Coordinador de Seguretat i Salut, que és qui ha de garantir el correcte compliment de tota la legislació i normativa vigent en seguretat i salut laboral a la construcció (mitjançant el Pla de Seguretat i Salut de l’obra, entre d’altres) .

4. Així doncs, cal deixar molt clar que, malgrat el comunicat de CCOO on s’eximien de tota responsabilitat, i on textualment deien que la mort del company no es devia a “cap falla del sistema de seguretat i salut de l’obra”, això en qualsevol obra real no és així, ja que totes les morts a la construcció produïdes per caigudes a distint nivell, o caigudes d’altura, es donen precisament per falles en el sistema de seguretat i salut de l’obra, en menor o major mesura.

5. D’aquesta manera, si realment s’hagueren seguit i respectat estrictament les obligacions legals en matèria de seguretat i salut en treballs en altura, especificades en el Llibre II, Títol IV sobre Disposicions mínimes de seguretat i salut aplicables en les obres de construcció, del IV Conveni General de la Construcció (signat entre d’altres, “curiosament”, per CCOO), aquest accident molt probablement no s’hauria produït.

6. A més, actualment al mercat disposem d’una amplíssima gama de sistemes de protecció col·lectiva i medis auxiliars específics pels treballs en altura (i que han d’acomplir degudament els requisits estructurals i mecànics indicats a la normativa d’aplicació per cadascun d’ells, tal i com s’indica al mateix Títol IV del IV Conveni, i al RD1801:2003 sobre seguretat dels productes), que si realment s’aplicaren i usaren com toca, no es produirien aquests accidents.

7. A més, és terriblement preocupant el fet que es diga públicament que no hi ha cap testimoni de l’accident mortal, la qual cosa, afegida al fet que aquest jove company era d’origen immigrant, només demostra l’interès de l’empresa promotora (en aquest cas CCOO) per deixar córrer i passar de la millor forma possible per ells tota aquesta desgràcia.

8. Per últim, cal deixar molt clar, abans no es comence a parlar en alguns mitjans de comunicació, i per part d’alguns dels “responsables institucionals i sindicals” de la seguretat i salut laboral al nostre país, de la suposada “responsabilitat” del company mort en el seu accident, que abans de parlar de res, caldria esbrinar clarament tot el que hem marcat en els punts anteriors. Al mateix temps, caldria tenir ben clar quin tipus de contracte tenia aquest company, qui l’havia contractat (hi havia alguna ETT pel mig?), quina formació en matèria de seguretat i salut laboral tenia?, es trobava fent la feina per a la qual estava qualificat?…

En definitiva, ens trobem de nou com la precarietat, la manca de formació real i efectiva, i la manca d’escrúpols a l’hora de fer les contractacions o pressupostos (“estalviant” gairebé sempre de la partida de seguretat i salut), ens deixen un nou company mort … un més a la terrible llista d’enguany, que tot i no ser pitjor que la de 2009 en termes absoluts, si comparem la xifra total de companys morts als seus llocs de treball entre 2009 i 2010, i la comparem amb l’evolució dels llocs de treball destruïts, podrem veure com un any més la sinistralitat laboral no fa més que créixer arreu dels Països Catalans.

En definitiva, si CCOO i UGT volen jugar a ser gestories laborals i empreses de construcció, que ho diguen ja i punt. I que ens deixen als i a les treballadores poder-nos organitzar lliurement, una vegada hagen tornat tot el patrimoni i les subvencions amb les quals mantenen les seues enormes estructures burocràtiques.

De moment, la 2a Vaga General ja sabem quant costa… els 143 milions d’euros que ambdues organitzacions han rebut els darrers 4 mesos de 2010 de les arques de l’estat.

Pep Giner, COS (Coordinadora Obrera Sindical) de les Terres de l’Ebre

Els desnonaments s’han disparat a Catalunya. Només a Barcelona es van fer 350 desnonaments al novembre, a un ritme de més de 16 al dia. Al Raval és on n’hi ha hagut més. A tot Catalunya se n’han fet 40.000 des de començaments del 2007.

En una nova mostra de les conseqüències de la crisi econòmica, milers de catalans, famílies o petits empresaris han hagut de deixar casa seva o els locals on tenien el negoci perquè han estat incapaços de pagar la hipoteca o el lloguer a què es van comprometre quan les coses anaven millor.

A tot Catalunya, des de l’inici de la crisi el 2007, s’hi han fet 40.000 desnonaments. El ritme és frenètic. Només a Barcelona i només durant el passat mes de novembre se’n van fer un total de 350. Una mitjana diària de 16,6. El Raval és el barri on n’hi ha hagut més: 27. Per districtes, destaca l’Eixample, amb 54, o Nou Barris, amb 52, tot i que se’n produeixen a tota la ciutat. Per exemple, al districte de Sarrià-Sant Gervasi n’hi ha hagut 28.

TV3 Els desnonaments a Catalunya es disparen per la crisi

vore video: http://www.3cat24.cat/video/3263771

El proper dissabte 18 de desembrea, a les 19:00h, a la Plaça de l’Àngel de Tortosa, s’ha convocat una concentració de denúncia davant les mesures que, amb el pretext de la crisi, el govern de l’Estat espanyol està imposant.

Aquesta convocatòria compta amb el suport de diferents entitats socials de les Terres de l’Ebre com són els sindicats USTEC i CATAC, el Casal Popular Panxampla, Maulets, el PCPC, la COS o Unió de Pagesos, així com diversos col·lectius d’immigrants.

Durant la convocatòria, diverses persones prendran la paraula per a parlar, en primera persona, de les problemàtiques de la pagesia, persones immigrants, joves, estudiants, pensionistes, els serveis públics, les hipoteques i els desnonaments, l’atur, les deslocalitzacions o els diferents expedients i tancaments d’empreses que hi ha al territori.
Des de les entitats convocants es considera que la crisi s’està fent pagar a la gent treballadora, el nivell de vida cau en picat; el camp s’arruïna; els serveis públics empitjoren cada dia que passa; les empreses es deslocalitzen i deixen milers de persones al carrer; els pocs treballs que hi ha es tornen més i més precaris, un/a de cada cinc de nosaltres està a l’atur…

Mentrestant, els bancs i les grans empreses que van provocar la crisi amb la seua ambició sense aturador segueixen obtenint cada any beneficis multimilionaris i, si en tenen menys dels que havien calculat, l’Estat els dóna desenes de milers de milions d’euros perquè no caiguen en el clot que ells mateixos han cavat.

Amb aquest acte també es vol animar el conjunt de la societat ebrenca a sumar-se a la lluita. Cal seguir la via encetada el 29-S, cal continuar mobilitzant-se, cal que hi haja més jornades com la que s’ha convocat, caldran més vagues generals, si es vol frenar, primer, els atacs del govern i dels empresaris contra uns drets que ha costat dos segles aconseguir i, després, reconquerir els molts que hem perdut.

llegir el manifest

18 de desembre: sortim al carrer!
Des que el 2007 va començar la crisi, ens l’estan fent pagar a la gent treballadora: a la faena, ens collen cada dia més; el nostre nivell de vida cau en picat; el camp s’arruïna; els serveis públics empitjoren cada dia que passa; les empreses es deslocalitzen i ens deixen al carrer; els pocs treballs que hi ha es tornen més i més precaris, un/a de cada cinc de nosaltres està a l’atur…

Mentrestant, els bancs i les grans empreses que van provocar la crisi amb la seua ambició sense aturador segueixen obtenint cada any beneficis multimilionaris i, si en tenen menys dels que havien calculat, l’Estat els dóna desenes de milers de milions d’euros perquè no caiguen en el clot que ells mateixos han cavat.

A conseqüència d’això darrer, l’Estat ha entrat en un dèficit que el FMI, el BCE, la Comissió Europea i els especuladors financers internacionals pressionen perquè el reduïsca. I la crême de la crême dels capitalistes espanyols es reuneix amb Zapatero per a urgir-lo a accelerar les reformes que demana esta gent. I l’Estat, submís, s’apressa a prendre les mesures que li demanen, a disminuir el dèficit, no fent pagar més  qui més en té, sinó retallant els sous dels funcionaris, restringint els pressupostos de Sanitat i Educació, privatitzant serveis públics, congelant les pensions, amb la intenció de retallar-les més endavant amb la reforma del sistema de pensions i el retard de la jubilació, facilitant i abaratint encara més els acomiadaments…

Davant de tot això, i amb, com a mínim, mig any de retard, els sindicats majoritaris van convocar la vaga general del 29-S que, per fi, ha fet que el govern canviés, per uns pocs dies, les formes, però no les intencions. Cal seguir la via encetada el 29-S, cal continuar mobilitzant-nos, cal que hi haja més jornades com la que s’ha convocat, caldran més vagues generals, si volem frenar, primer, els atacs del govern i dels empresaris contra uns drets que ha costat dos segles aconseguir i, després, reconquerir els molts que hem perdut.

Nosaltres no confiem ja en els sindicats majoritaris, que han estat passius anys i anys, i, en conseqüència, ens organitzem fora d’estos sindicats. Però recolzem totes les mobilitzacions que marquen un camí de lluita i cridem les afiliacions de CCOO, UGT i USOC a pressionar els seus dirigents perquè adopten de manera decidida una acció sindical ferma i combativa. Al mateix temps, ens oferim a col·laborar amb els seus afiliats i afiliades per a lluitar plegats per la defensa i la recuperació de tots els nostres drets com a treballadores i treballadors.

Treballadores i treballadors a la Delegació del Govern (laMarfanta)

Piquet al Poligon del Baix Ebre

el Mercat de Tortosa en Vaga (laMarfanta)

29 de setembre: VAGA GENERAL!

Pels nostres drets laborals i socials, no pagarem la crisi!

Convoquen: USTEC, CATAC, COS, Casal Popular Panxampla, Maulets i PCPC.

Fa uns anys que sabem que el model econòmic capitalista està en crisi, i ho sabem perquè la gent treballadora d’aquest país la patim cada dia: al nostre lloc de treball, en el nostre nivell de vida, als nostres pobles i ciutats. Les deslocalitzacions, la ruïna del camp, l’increment de la precarietat i de l’explotació a les poques feines que queden, afavoreixen… la reducció del miserable estat del benestar i són fenòmens clars de com pretenen fer-nos pagar els plats trencats d’aquesta crisi.

Però aquesta crisi no ha arribat a l’atzar, sinó que té uns culpables ben clars: la minoria propietària de gran part del capital, que gràcies a la permissivitat dels polítics de torn, han impulsat polítiques d’acumulació de riquesa a costa del treball de tots nosaltres. Aquesta crisi és el producte d’un model econòmic injust i insostenible, que augmenta cada dia la diferència entre la gent que guanya més i qui guanya menys.

Després de la “crisi financera” de fa un parell d’anys, els governs europeus, i molt especialment l’espanyol, van donar desenes de milers de milions d’euros als grans capitalistes del sector financer, als mateixos que ens havien portat a la crisi. Un govern “socialista” va regalar diners públics pagats amb el nostre treball a Botin i companyia. I un any després, pretenen aplicar una Reforma Laboral per fer-nos pagar l’endeutament de les arques públiques. La disminució dels drets laborals de la gent treballadora d’aquest país és la conseqüència directa del regal que Zapatero va fer al gran capital.

Davant d’aquesta situació, ni les cúpules dels partits polítics actuals ni les cúpules dels sindicats UGT, CCOO i USOC han fet res per denunciar aquesta situació. Ells també són culpables d’aquesta crisi per omissió. Mentre les polítiques d’especulació i explotació permetien l’acumulació de riqueses callaven. I ara, quan aquestes polítiques s’han fet insostenibles pretenen que nosaltres assumim les irresponsabilitats d’aquest model, i per rentar-se la cara convoquen una vaga general, tres mesos després de l’anunci de la reforma laboral.

I a les Terres de l’Ebre ja fa temps que patim les polítiques agressives del capitalisme. Les deslocalitzacions i tancaments empresarials, els ERO’s (abusius i sempre acceptats per l’administració), els preus cada dia més baixos per als productes del camp, l’atur, el preu de l’habitatge… I davant de la nostra precarietat i disminució de drets socials i laborals… què ens proposen les cúpules dels partits i sindicats com UGT i CCOO? Precarietat per la gent jove, energia nuclear, la mort del camp… El futur que ens espera com a territori si seguim amb aquest model és el de la dependència i subordinació a les necessitats energètiques del capital ubicat a les grans ciutats. El futur que ens espera com a gent treballadora és més atur o precarietat, inseguretat i misèria als nostres llocs de treball.

Aquesta situació no la resoldrem amb mobilitzacions i denúncies puntuals sinó amb la lluita constant i diària per canviar el model econòmic. Aquesta Vaga General no ha de ser el final de res sinó l’inici d’una nova demanda popular, que a partir dels nostres interessos com a gent treballadora, basteixi propostes i models més d’acord amb les nostres necessitats. Aquesta Vaga General ha de ser una resposta ferma i contundent per dir-nos ben clar i ben alt que no pensem renunciar als drets laborals adquirits durant anys de lluita i que volem unes pensions, unes prestacions socials i uns serveis públics dignes i per tothom. Que la crisi té uns culpables i no som nosaltres.

concentració a Tortosa:
12:00h a la Plaça del Mercat

Esdeveniment a Feisbuc
afegeix-t’hi i convida-hi les teues amigues i amics!